dimecres, 8 de setembre de 2010


Absència muda,
absència ja no oïda
la del silenci que lentament
es deixa sentir.

Silenci  respectuós,
silenci generós que permet
gaudir plenament d’aquells instants
que el so pertorba.

Silenci harmoniós, compassat,
musical, que canta lloances
del mon sorollós que l’envolta,
que al temps acompanya.

Silenci gelós que recela del mon,
del tot, de l’infinit.
Que lluita contra tot, contra tots,
que disgrega, separa, colpeix.

Silenci permissible, còmplice
de jocs d’estiu o tardor,
de nits de converses,
de plors profunds.

Silenci d’amors i desamors
silenci gelatinós, que m’abraça,
m’estreny i m’envolta,
m’afoga, em fereix.

Silenci profund i fosc
com la gola del llop,
perillós i captivador,
desafiant, orgullós.

Silenci d’adéus mai dits
d’oblits conscients,
de dies perduts i dies per perdre,
melangiós.

Quin silenci és meu?
quin teu, d’altres o de ningú?
Quin silenci pertorba el murmuri
profund i silent que avui m'aclapara?