diumenge, 1 de maig de 2016

El Pare


Amb un peu empeny els sacs de pel•lets. L’edat ja no li permet fer grans esforços. Amb quatre sacs que porti a l’esquena ja queda sense esma. I es que, després de tants anys de treball rutinari a la fàbrica, després de tantes i tantes tertúlies al bar, després de tants diumenges de dinar familiar, discutint sempre aferrissadament de qualsevol cosa, tant de futbol com de política o sobre la millor època per plantar els calçots, sense arribar mai a cap acord ni donar el seu braç a torçar, l’únic que li ha quedat és la seva capacitat per empènyer amb el peu els maleïts sacs de pel•lets rampa avall.
........................................

- Hola Maria. D’on vens a aquestes hores?

- Hola pare. Sóc la Marta. Vinc de la feina, ja ho saps. Com cada dia. Com et trobes avui? Què has fet, has anat a fer una passejada, amb aquest temps tan maco que ha fet avui?

- Com t’ha anat a la fàbrica Maria? Encara hi ha aquell pallús d’encarregat que no para d’empipar?

- Pare, carinyo, sóc la Marta, la teva filla. Estic al despatx d’en Pons, te’n recordes?

- Hmmm

Es fa un silenci dolorós a la sala. La Marta va cap a escalfar el sopar mentre truca a la Lluïsa per saber com a passat el dia el seu pare. No pot evitar que se li humitegin els ulls. Un altre dia igual que l’anterior.
........................................

- Marta, recordes que la setmana passada em vas explicar no sé què d’en Manel Puig?

- No hi caic, pare. Què era?

- Si, dona. Em vas dir que marxava sis mesos a fer de voluntari amb una ONG d’aquestes que estan a l’Àfrica... Doncs el fill d’en Ramon em deia avui que marxa aquest estiu a la Índia per estar amb una ONG que es cuida de l’educació de nens i nenes de poblets allunyats de les escoles.

- Pare, en Manel va marxar fa dos anys.

- Que dius, ara!! No pot ser, si recordo perfectament que en parlàvem fa molt poc.

- Cada dia tens menys memòria, pare.
........................................

- Va Marta, espavila, que si no quan arribem a bosc ja no quedaran bolets!

- Au, pare, no exageris. Que només son les set.

Amb la seva energia habitual, en Pere ja ho tenia tot preparat des de feia estona i, com sempre, no s’estava ni un instant quiet, rondinant amunt i avall pel pis mentre jo m’acabava d’arreglar «Ara sortint pares un moment al forn i ja em compraré quelcom per esmorzar -vaig dir-li jo- així anirem més ràpid»

Un cop a la carretera vàrem anar fent, xerrant i escoltant música, a un ritme lleuger com sempre li agradava conduir al pare. No hi havia gaire transit, encara.

- Cap a on vas, pare? No havíem quedat que anàvem a Sant Jaume?

- Vols dir? No m’enrecordo. És igual, per aquí també trobarem bolets.
........................................

El diagnòstic del Dr. Esquerdo va ser definitiu. Alzheimer. Em va caure el món a sobre. No podia ser! El pare no podia tenir Alzheimer!! Només s’estava fent gran. Hauria de demanar una segona opinió, segur que s’havia equivocat. Ja se sap la fama que té aquest hospital. Hauria de baixar a Barcelona...


Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 73, Any XXV - IV època, Nadal 2015 

Violència gratuïta

Sempre he  estat un home discret, com tants d’altres que passen desapercebuts per tothom tret d’ells mateixos, i encara. Amb una mica de sort, i sense saber ben bé el perquè, arribem a tenir una parella i, tanmateix, algun fill. Però fins i tot per ells podem passar desapercebuts. 

Els fets que ara miro d’entendre es van produir al bar on un 13 de juliol, com havia fet diàriament al llarg dels darrers 26 anys, vaig anar a prendre un cafè i un raig abans de tornar a la feina, a la qual no em queda més remei que dedicar 9 hores cada dia de la setmana, setmana rere setmana.

Aquell dia, a la meva taula, algú havia deixat un diari obert. Em va cridar l’atenció una fotografia fosca i imprecisa, d’aquestes que fan les càmeres de seguretat, a la qual es veien dues persones. El titular era expressiu: “VIOLÈNCIA GRATUÏTA”. Segons sembla una banda d’atracadors es presentava a petits locals per arreplegar el que poguessin, i per aconseguir-ho no dubtaven a estomacar de valent algun pobre desgraciat que era al lloc equivocat al moment equivocat.

A la barra, les converses tenien aquesta notícia com a tema central. Com sempre, jo m’havia limitat a demanar el meu cafè sense intervenir-hi. Però entre allò que sentia i el que vaig llegir, em vaig anar escalfant. Ja sé que no podia fer res, que res d’això era problema meu ni en tenia cap culpa, però aquestes situacions injustes, on qui rep ho fa precisament per ser un no ningú, sempre m’han posat nerviós. Tants anys de crisi, carregada sobre les nostres esquenes, fent-nos cada dia més pobres mentre els rics es feien cada dia més rics, havien trastocat tothom, impulsant-ne alguns a jugar-se anys de presó per arreplegar unes engrunes. Fins i tot els lladres eren pobres i desesperançats. Però aquells no em mereixien cap compassió.

Cap a 2/4 de 3 van entrar al bar 3 individus amb passamuntanyes que, al crit de “todos quietos, las manos sobre la mesa”, es van escampar pel local. No vaig entendre què volien treure d’un bar de mala mort com aquell fins que vaig caure en la notícia del diari. Qui semblava el cap, en actitud fatxenda, va reclamar que tothom deixes els bitllets a la vista i, a l’amo, que buidés la caixa. I com que no ho fèiem tan de pressa com ell volia, li va fotre un clatellot a una clienta, fent-la caure a terra entre crits.

Les situacions inesperades en què ens veiem involucrats, sobretot si tenen una component violenta, comporten reaccions sovint descontrolades. Hi ha qui queda impossibilitat per a qualsevol reacció, hi ha qui esdevé el paradigma de l’histerisme, qui procura fer-se fonedís. També hi ha qui en un rampell s’enfronta a la pitjor situació sense pensar en res.

Jo havia quedat glaçat a la meva cadira. No recordo gairebé res, només sorolls, sensacions... Recordo els crits de la gent, amagant-se sota les taules. Sento dolor al cap, a les costelles, a les cames. Ho visc com qui està llegint un llibre, com si res de tot allò tingues a veure amb mi.

No sé realment el què va passar, ni quant de temps fa de tot això. Per més que m’hi esforço no tinc cap record clar, només flaixos puntuals. Agafo retalls de converses alienes, paraules l’atzar que no són per a mi. Sento paraules com ara coma induït, seqüeles permanents... paraules i més paraules.

Desperto en un somni.
    Una claror enlluernadora 
               em manté en la ceguesa infinita.
             Set llunes plenes a la nit d’estiu
               perfilen ombres verdes sobre mi.
                 L’horror de Saturn devorant un fill.


Pulicat a la revista Vilatorta, Núm. 74, Any XXV - IV època, Pasqua 2016