No hi ha raons

No hi ha raons
per pensar que un dia
sobrevisqui al meu destí.

No hi ha raons
per pensar que el reflex
del sol ponent, al vidres
d'aquell cotxe llunyà,
arribi algun dia al meu costat.

No hi ha raons
per pensar que el verd dels
camps, que comencen a néixer,
ompli un dia la meva ànima
de res que no siguin malsons.

No hi ha raons
per pensar que aquest camí
que ara trobo, un dia o un altre
em porti a un destí diferent
d'un camí sense sortida.

No hi ha raons
per pensar que un dia
sobrevisqui al meu destí.

sota el pont

sota el pont

la brillantor del cel

fred hivernal

bajo el puente

el resplandor del cielo.

frío invernal

dematí fred

Dematí fred;

un reclam al bosc

toctoc totoc

Mañana fría;

un reclamo en el bosque

toctoc totoc

Pluja d'agost

Pluja d'agost;

aroma de magnòlia

a cada gota

LLuvia de agosto;

aroma de magnolia

en cada gota

matí de boira

Matí de boira;

fang glaçat al camí i

silenci al bosc

Mañana de niebla;

barro helado en el camino y

silencio en el bosque

fi de gener

Fi de gener;

en l'hort oblidat

la vida al mur

Final de enero;

en el huerto olvidado

vida en el muro

Fidelitat

6:40.

S’obren les persianes del bar amb el seu característic so metàl•lic. Com cada dia, l’Albert entra i de seguida descarrega la compra a la cuina. En uns minuts arribarà l’Eli, desbordant d’energia i donant vida a tothom que es trobi al seu voltant. L'Albert no és així, ell és molt tranquil, pausat i reflexiu. Mai se li escapa una paraula que no hagi volgut dir en el precís moment en què la diu. Tot i això, és capaç de crear un ambient de confiança i camaraderia amb els seus clients que els fa fidels. L’Eli és qui aporta la simpatia que tot ho inunda.

Clac, clac, clac... Mira, ja arriba. Que guapa que ens ve avui. L’Eli és una noia joveneta. Deu tenir prop dels 25 anys. No massa alta, primeta i ben proporcionada, els cabells negres com el carbó, curts i desiguals, els seus ulls criden l’atenció pel seu verd intens que segons com li toca el llum són d’un blau profund, però, sobretot, pel seu somriure sempre a punt..

La clientela és gairebé sempre habitual, Un grupet de jubilats que vénen a fer el cafè i la partida de dòmino, i passen llargues estones xerrant d’això i d’allò. Una parella jove, la Maria i l’Albert, que cada dia passen pel bar al vespre a fer el got, tenen entre 24 i 27 anys, i semblen ben enamorats. En converses amb la resta de parroquians tots dos es mostren més aviat progressistes però sense una definició massa marcada, no compromesos.

Un grupet de joves estudiants, universitaris de primers cursos, entre 19 i 20 anys. Habitualment són 4, en Joan, l’Enric, en Carles i en Xevi, que acostumen a passar cada dia abans o després de classe. Fan una mica de xivarri, però no fins al punt de molestar, perquè sempre estan enriolats, tan es del que parlin. Un o dos cops a la setmana se’ls uneix en Nil. És llavors que els ànims s’exalten una mica més, quan entren en debats polítics i d’actualitat social. En Nil ha tingut una vida complicada.

Dues amigues de mitjana edat, la Xell i l’Anna, que no fallen cap dijous. Es coneixen de tota la vida, i sempre han tingut molt bona amistat. Totes dues casades i amb fills, treballen a l’administració. En Robert, el fill petit de l’Anna, de 8 anys, té un càncer. Tot just ara han començat el tractament i no els han donat massa esperances.

Dos yuppies que de vegades venen amb diverses companyies. Destil•len pedanteria, actuen sempre com si fossin els amos del món, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta en totes les circumstàncies. En realitat, a primer cop d’ull es veu la seva manca de seguretat, disfressada de manera permanent per la seva actitud. Quan han begut un parell de copes tota la façana cau i surten dues persones força tractables.

És curiós, en un moment o altre, tots els parroquians han parlat del mateix tema. En aquesta societat que ens toca viure, cada cop estem tots més controlats. Les televisions, navegadors, google, telèfons amb ubicació... tot està pensat per esprémer al màxim les nostres aficions, per vendre’ns més i més coses inútils, per saber que fem, quant guanyem, que votem.

Avui han coincidit tots per què estan preparant una petita festa per l’Albert a qui tots apreciem. És una persona en què pots confiar sempre, sap ser amic dels seus amics. Mai ens deixaria a l’estacada.

Mira!, aquests no els he vist mai, a veure qui seran. Van a parlar amb l’Albert, no els puc sentir, però ara miren cap a on jo sóc. Venen amb l’Albert cap a mi, que voldran?

- Aquesta és la càmera que vols canviar, Albert?

- Si, ja fa molt de temps que la tenim, i últimament està fallant. Tot plegat es queda bloquejada i no grava.

- Sí, ja se la veu una mica carrinclona. Ja veurà com la nova li donarà molt millors prestacions.

Com!! Què passa, Albert? No m’ho pots fer això. Després de tants anys no m’ho pots fer. Que no significo res per tu?

Clic.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 72, Any XXIV - IV època, Festa Major 2015

La cavalcada

‹‹Mmmm... Sempre m’ha agradat romancejar al llit quan em desperto al matí. Penso que és un dels petits plaers quotidians que ens fan la vida una mica mes suportable. Parar el despertador i ser conscient que encara disposes de 5 minuts per no fer res... Quan et trobes en aquell punt en què has de decidir si obres els ulls a la claror que s’escola per les escletxes de la persiana i traça línies de fuga a la paret o els mantens tancats, allunyat del mon. ››

‹‹Oooh, quin mal de cap! ...Vaja clau que porto al cap... Però m’ho vaig passar prou bé, ahir. Una mica de música, gent, cervesa... M’estic fent gran, cada dia està més clar. Quatre cervesetes i gairebé no recordo ni com vaig arribar a casa. Bé, de mica en mica. Ah! ah! ah! ... tan fotut estic que no puc ni obrir els ulls! A veure si les lleganyes me’ls han ben enganxat! Va noi, que és per avui!››

‹‹No puc! Em pesen les parplles. Ufff. Quin pes. És com si tingués esparadrap als ulls... no puc. No puc! Va, vaaa! Amunt! ....ufff, no hi ha manera! És com si estiguessin cosides. No sé què passa! No puc!...››

‹‹M’estic posant nerviós, molt nerviós. A veure Joan, tranquil. Respira fondo. Tot està bé, pots pensar, els ulls be funcionen, percebo la claror. No passa res. És un somni i prou... Relaxa’t, relaxa’t...››

‹‹No! no puc obrir els ulls! No puc! No és cap somni. No els puc obrir! Ajuda! Necessito ajuda si us plau! Deixa’m cridar algú... Blanca?... La veu... no pot ser! No puc parlar! No puc ni obrir la boca! Què passa! Què m’està passant!  ››

Bum-bum, bum-bum, bum-bum.

‹‹Només sento els batecs del cor. Accelerats, tan accelerats que acabarà esclatant. Aquesta sensació... com de camisa de força. Em sento... com si estigues en un capoll de seda. Aïllat, sol, incapaç de res! Tinc fred...estic suant... No entenc res! Què m’ha passat! No em puc moure, no em respon el cos! Oh déu, què ha passat! Necessito ajuda! ››

‹‹Oooh! Aquesta pressió al cap, aquesta punxada, com si se’m recargolés el cervell... no és d’ahir. No pot ser. Aquest pes als ulls, al cos, com si estigues lligat... no pot ser d’ahir! Què ha passat! Necessito algú! ››

‹‹ Un accident!. Vaig tenir un accident. Em devien atropellar i sóc a l’hospital... Però no sento cap mal i estic ben conscient. No puc estar sedat! No podria pensar! Estic en coma! Ningú sap el que passa amb les persones que estan en coma. Ningú pot dir...››

-Joan, Joan... desperta. Desperta! Que ja són les quatre i hem de portar els nens a la cavalcada.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 70, Any XXIII - època IV, Nadal 2014

Els sons del silenci

presents al meu voltant,

guardant el temps reclòs

al cau del pensament.

L’aire que xiula,

impacient,

que brama nerviós

a l’espera d’un cos que no mor,

xiuxiueja acuradament

vigilant el son d’un nadó,

mantenint, amb quietud,

el dol de la mort.

Ocells que piulen,

converses inacabables

de pardals inquiets.

Cançons d’amor

llençades al vent impacient,

reclams d’amor, tafaneries.

Els sons del silenci

presents al meu voltant,

inabastable solitud

del pensament reclòs.

_______________________________________________________________

No s’escolten, no s’entenen,

tan sols se senten,

arribant al goig i al dolor.

Portant la passió i l’enyor

al núvol fugaç,

fonedís al blau intens.

Remor de cotxes circulant

per aquell camí que un dia

vaig trepitjar.

Brunzit constant,

com d’un rusc d’abelles

al sol brillant,

porta la por d’acompanyant.

Converses sentides, violades,

al pati posterior vessades,

acumulant paraules,

vides, dolors i passions.

Converses secretes de l’ocell

que canta a l’aire

que venta els arbres.

Converses intenses,

d’homes i dones,

a recer dels patis closos.

Pacient, el núvol segueix,

solitari, en el blau intens.

_______________________________________________________________

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 71, Any XXIV - IV època, Pasqua 2015

La noia del gorg

M’agradaria que escoltéssiu la història d’un meu amic, a veure si em podeu aclarir el què li va passar. Era un amic de la infància que, ja us ho avanço, el darrer cop que el vaig veure havia esdevingut un fantasma de si mateix. La tardor de 2007 va morir en circumstàncies que mai he aconseguit aclarir.

Amb en Josep ens coneixíem des de la llar d’infants. Les nostres vides van transcórrer en paral·lel al llarg de molts i molts anys; al col·legi fins a acabar primària, a l’Institut fins a arribar a la selectivitat, les classes d’anglès, el futbol, fins i tot vàrem escollir la mateixa carrera. I, per descomptat, érem companys de gresca fins a punts insospitats.

Llavors, per qüestions de feina ens vàrem distanciar una mica, sense arribar mai a perdre el contacte. Ell es va haver de traslladar a viure a Vic i jo a Lisboa, però via Facebook ens parlàvem gairebé cada dia i ens veiem algun cap de setmana. Passat un temps, vaig tornar a Barcelona i una de les primeres coses que vaig fer va ser quedar amb ell el primer dissabte de maig.

Aquell dia gairebé ni el conec! Se’l veia demacrat, pàl·lid, amb unes ulleres que li enfonsaven els ulls a la més profunda foscor, mal afaitat i amb el vestir descuidat. Tenia una expressió desvalguda i uns tics nerviosos que no el deixaven parar quiet un instant.

Vaig fer el cor fort, perquè vaig pensar que igual en el darrer any havia contret alguna malaltia i no m’havia volgut dir res per no preocupar-me i vaig deixar passar uns minuts amb una conversa intranscendent, explicant-li alt per alt com m’havia anat tot i com era que tornava a Barcelona, a l’espera que ell em digués què li passava. Mai hauria imaginat el que em va explicar.

- Veuràs, Manel, Ja sé que t’ha sobtat el meu aspecte. No tinc càncer ni cap cosa semblant. El meu és un mal de l’esperit que ja no té solució. Sé que moriré d’això. Simplement m’apagaré, deixaré de ser.

Després de dir-me aquestes paraules, i mentre jo feia comentaris estúpids mirant de transmetre-li uns ànims que ni m’havia demanat ni semblava acceptar, ell va fer un glopet al seu cafè i va continuar.

- Segurament pensaràs que estic boig. És el que pensa tothom per aquí des que vaig explicar el que em passa als meus amics. Però ja no m’importa. Ho he d’explicar fins que algú m’entengui i, potser, posi remei encara que per mi ja sigui tard.

- Tot va començar ara fa un any, a mitjans de maig. Un matí vaig anar a la Riera Major, per damunt de Sant Sadurní, on hi ha algun gorg preciós que pel seu difícil accés acostuma a ser solitari. Amb l’única companyia del cant d’alguns ocells, la remor de l’aigua propera i un sol que s’intuïa darrere la boirina, em vaig anar acostant al meu destí. De sobte, vaig sentir la veu d’una noia cantant, cristal·lina com la mateixa aigua de la Riera. En aquell moment fins i tot els ocells van callar, no se sentia res més que aquella veu. A través de la fullaraca dels arbres que encara tenia al davant, vaig distingir la silueta d’una jove alta i espigada que semblava jugar dins de l’aigua. Quan em vaig acostar va emmudir, trasbalsada per la meva presencia.

- Qui ets? - em va preguntar - Fa gaire temps que ets aquí?

- Sóc en Josep - vaig dir-li - Sovint vinc a aquest gorg per primavera a gaudir de la tranquil·litat que s’hi respira. I tu, com et dius?

- Jo també vinc molt sovint aquí. M’agrada l’aigua. Sobretot, les nits de lluna plena m’agrada voltar per les fonts i els gorgs de la comarca, cantar acompanyada de la remor de l’aigua. És estrany que mai no ens hàgim trobat.

- Si, és estrany - vaig dir-li, mentre em girava per deixar sobre les roques la bossa amb les meves coses. Havia quedat encisat per aquella noia que, per cert, encara no m’havia dit el seu nom. Quan em vaig tombar de nou ja no hi era. Des de llavors que no visc. L’únic que faig és buscar-la. He preguntat a tothom pels pobles del voltant si la coneixien. Ningú en sap res, ningú l’ha vist mai ni n’ha sentit a parlar. Ningú. Ho pots creure? I jo no puc treure-me-la del cap, no em deixa viure, és com una obsessió; no dormo, no menjo, no em puc concentrar a la feina... fins a tal punt que al final em van despatxar. L’únic interès que tinc és trobar-la.

Amb aquestes paraules i sense ni tan sols acomiadar-se, en Josep es va aixecar i va marxar. El dissabte següent vaig tornar per veure com es trobava. Volia mirar que vingués uns dies amb mi a Barcelona aprofitant que hi havia força esdeveniments interessants previstos per als pròxims dies. Com que no el vaig trobar a casa, vaig demanar per ell als bars més habituals. Finalment, en un d’ells em van dir que feia uns dies l’havien trobat ofegat a un gorg de la Riera Major, per allà Sant Sadurní.

Corprès, vaig demanar com havia anat tot, i la resposta encara ara em té desconcertat.

- Oh, va ser ben estrany, tot plegat - em van dir - Va venir una noia i ens va dir que havia trobat el seu cos a l’aigua, però que ella no el podia treure. Tot i que no la coneixia ningú, la seva història ens va semblar tan real que el batlle s’hi va acostar amb un parell de veïns i, efectivament, el van trobar. Un cop traslladat el cos cap aquí, a l’hora de fer diligències i voler parlar amb la noia no va haver forma de trobar-la

Ningú no l’ha tornat a veure mai més. Per més que he anat preguntant per tot arreu, la resposta sempre ha estat la mateixa. És com si no hagués existit mai

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 76, Any XXV - IV època, Nadal 2016