dissabte, 24 de desembre de 2011

Somni


No espero ni desitjo.
No somio, ja no.
El temps és el que és
i no hi soc viu per viure’l

Dies festius, de dolor amagat
dies d'obligacions i deure.
senyals  perduts insignificants,
sense més importància per ningú.

Temps d'engany artificial,
vols viure’l tu?
No vull pas ser jo
qui un dia i un altre
senti el somni com vida,
senti el somni com real.

dissabte, 12 de novembre de 2011


La teva presència
constant i intangible,
omple la meva vida.

La teva imatge,
present i impossible,
vesteix el meu dia.

Obro els ulls a la nit
i et trobo rient,
incansable.

Atuït, espero dormir
i al meu llit el trobo,
inabastable.

Passejo solitari els teus paratges
i les teves passes, inaudibles,
m’acompanyen en el viatge.

Escolto cançons estimades,
llegeixo paraules preuades i ...
son els teus llavis que canten.

La teva presència,
constant, inabastable,
omple la meva vida

dissabte, 10 de setembre de 2011


Càlida pell al meu cos lliurada,
Llum dels ulls apassionats que m’enlluernen,
vida i aire que respiro dia a dia
que somio nit a nit.
Presència que et fas desitjar,
a l’hora baixa.
Acompanya els meus somnis sense pausa.
porta llum a la nit fosca del passat,
al crepuscle aïllat al pensament.

Càlida olor del teu cos apassionat
que acompanyes el meu desig,
asserenat.
Plaers ocults en el temps,
gelosament resguardats de mirades obscures
Desig equilibrat,
curosament conservat,
generosament lliurat.

Omple els meus ulls de llum,
omple el meu cos de foc,
Donem el que et donaré,
Viu el que viuré
Sigues el que seré.

diumenge, 21 d’agost de 2011


Retruny el cel desfermat.
Violència ennuvolada.
Un bram incontingut
que crida a la desesperança.

Cel grisenc que clames al vent.
Aigua i pedra lluitant,
omplint senders de traspàs
Recloent els monts
sota tendals estripats.

I al fons, rere el núvol trencadís,
neix la llum, acolorida

diumenge, 14 d’agost de 2011


Sentir el temps,
que s’escola al refugi de la vida.

Sentir la remor de converses alienes,
brogit inescrutable.

Sentir el bram del mar,
desfermat al penya-segat.

Sentir la necessitat d'aire
que porta l’ofegor del viure.

Sentir el brunzit de la solitud,
enmig de la gentada.

Sentir ..
tan sols sentir.

dissabte, 11 de juny de 2011


L'albada es fa present, empeny la nit i creix.
M'és permès, avui, viure la tènue llum de l'alba.

A l’horitzó, lleument clareja la nit, i en aquest màgic instant
els somnis s'arrengleren, vibrants amb el desfici del record.

L'albada apunta el dia, la seva claredat, regnant,
traça una línia invisible, penetrant la sòlida foscor de la por.

L'albada torna a néixer, empeny la nit i creix.
M'és permès avui viure la tènue llum de l'alba.

diumenge, 29 de maig de 2011


La teva pell, nua
sobre el mantell blanc del llençol,
amb les seves imperfeccions, reposada ....
La teva pell, que em dona vida,
càlida en el fred del meu hivern.
daurada pel sol d'estiu.

Transparent, es deixa acaronar, tendrament.
Recull un calfred i demana,
amb urgència la passió del temps.
Transmet, sensual, el plaer.

Els seus camins, ansiosos de ser caminats.
Els seus racons delerosos de ser descoberts.
Crida en silenci el clot de l’esquena,
brillant de passió continguda.
Atreu la llum transparent
de la lluna nova, impacient.

La teva pell nua,
clara llum de lluna plena al bressol
guia dels meus passos,
perduts en l’oblit del record.

diumenge, 15 de maig de 2011


Al ben mig del no res,
una illa a l‘oceà,
un oasi al desert.

Miratges.
Il•lusions de vida.
Alegries que porten esperança.
Enyors retrobats, o perduts.

Al ben mig del no res,
els miratges somriuen.
Reneix la vida als cossos.

Clareja el dia, la nova llum
nodreix l’ànima.
Trobes vida a l’aire màgic

El dia porta miratges,
la màgia d'un instant
que il•lumina el somriure,
al ben mig del no res.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Verb


Joc d'espais indefinits, lluny del temps,
del pensament i la claror.
Lloc de vides i remors que lluiten amb passió,
sempre en somort.
Verb entre somriures amanyagat,
traçat amb dolçor en el pesar,
resistint l’espai buit en el buit,
lluitant conra el temps apagat,
cercant el teu temps en el joc.

Sense temps ni esma per gaudir,
preocupat per negligir el deure imposat.
Sense temps ni esma per fruir
el plaer del verb arrenglerat.
Cercant el teu lloc en el lloc
de l’ànima adequat, precís,
per donar vida a l’instant, encís
a l’espai buit en el buit
d'una remor de fons, present.

Verb treballat, amb dolor conreat,
guanyant terreny al desencís del mot oblidat.
Joc d'espais indefinits, lluny del temps,
del verb apassionat.
Lloc de vides i remors constants,
entre ombres i clarors germinat.
Verb apassionat, alliçonat,
mot a mot edificat,
del jo i del tu aprofitat.

Verb esberlat, persistent,
que et fas estimar.
Enfrontat a la soledat
et fas desitjar, resistent.
Per l’ànima inquieta
et deixes abraçar.
Mot a mot, construint
l’encís del joc, en el lloc
del buit et fondràs.

dissabte, 9 d’abril de 2011


Vaig sentir el riu.
Aigua clara, cristal•lina.
Brollar incontenible a la teva vida.

Vaig sentir el vent
brandar incansable,
aixecant la neu del teu cim.

Vaig veure el torb
pentinar la cinglera,
perceptible invisibilitat.

Núvol blanc,
que m’amanyagues.

Blanc horitzó truncat
dibuixat sobre un cel blau,
en el blanc difuminat

Límit esquerp, blanc punxent
que en un clos
la plana confines.

dissabte, 19 de març de 2011


Somnis d'hivern,
complaent.

Hivern, que cova en el fred
la llavor del renéixer.

Saba nova, que alimenta
la il•lusió del ressorgir.

Hivern suau que
esdevé primavera.

Deixa ara que el temps,
condueixi la vida.

diumenge, 13 de març de 2011


Un pensament serè,
caminada solitària per racons desconeguts.
Descoberta d'un mon nou.

Passió per entendre esperits aliens.
L’ànima d'aquell que va crear aquest ambient.
Passió per conèixer els camins aliens,
per comprendre el teu pensament.
El teu pensament serè.

Esper l’arribada del cel de mitjanit.
Esper l’aparença nova de la teva llum.
Esper la reflexió serena
que em porti a nous camins,
que m’acompanya en aquest mon nou,

Esper que el teu serè pensament
serveixi de guia la meva passió de tu.
Esper, serè,
camino solitari per el teu mon, nou.

diumenge, 30 de gener de 2011


En somort,
lentament, tenaç,
el caliu manté el foc viu.

Crema les pells del mon.
Pausadament.

Corre el temps, sense treva
Vola el dia, cau la nit.

El caliu es manté,
colgat en el gris tebi de la cendra.
Esperant la ventada atiadora.

Ulls espurnejants que, expectants,
guaiten els núvols passar.

Esperances mai perdudes,
intensament viscudes, somiades.
Dolorosament aplaçades.

En somort viuen els somnis
fantasies trenades
amb un raig del sol de matinada.

Raig de sol que escalfa el cor,
reconforta l’ànima i reviu l’esperança.

En somort,
lentament, tenaç,
espero la ventada atiadora.

Espero aflamar fantasies
trenades per la lluna nova.

Així és com somio,
esperant un raig del sol de matinada,

Així és com espero
l’espurna del teus ulls,
la mirada clara de la lluna d'hivern.