dissabte, 11 d’octubre de 2014

L'ERA DEL CHIP

L'era del chip

Introducció

No, quan vaig decidir deixar la Ciutat no sabia realment el que em podia esperar. El teixit de relacions que fins llavors m’havien mantingut a la vida social i cultural va desaparèixer sobtadament el mateix dia en què, confidencialment, vaig explicar a un parell de coneguts els meus projectes. Ho havia d’haver previst.

Abandonar la Ciutat, amb la seva gran oferta social, cultural, comercial i lúdica, podia representar un gran trasbals per mi, però se’m presentava com l’única opció possible. Tots aquells racons i raconades que tantes vegades havia recorregut, passejant en solitari, i que em portaven a un món imaginari en el qual les persones es podien relacionar i crear vincles entre si, més enllà dels establerts pel nostre sistema, desapareixerien de la meva vida. Però de fet... per què els volia si tan sols creaven il·lusions.

Aquells carrerons humits i bruts que transmetien una sensació de permanent inseguretat i a la vegada d’acolliment, no eren si no un més dels paranys que la Ciutat havia creat al llarg dels anys per sotmetre les voluntats de tots nosaltres i controlar tot allò que fugis dels estàndards establerts. Tot allò que podia representar una desviació respecte de la Norma era considerat sospitós, una anomalia, i en conseqüència representava de manera immediata un primer estadi per l’aïllament social.

Cada dia més, els diversos equips electrònics s’anaven perfeccionant i el seu ús s’estenia a edats més joves. Sempre estaves connectat per un mitjà o un altre, i això era utilitzat per les grans corporacions, amb la connivència del Sistema del qual formaven part important, per saber sempre on érem, que fèiem, que preníem, llegíem, menjàvem...

Marginals, desposseïts, pensadors, escriptors... sempre havien estat considerats com elements a vigilar. Tolerats, si, però mai se’ls tenia en compte tret que postulessin el Sistema establert com l’única veritat. Representaven una amenaça clara per l’statu quo imperant amb les seves idees evolucionistes, sempre perseguint modificar el medi en què la Ciutat tan còmoda es trobava.

Avui, passats ja uns anys de la meva partida, cada dia és més habitual veure que el Sistema, que tan enraigat era a la Ciutat, s’ha començat a estendre amb èxit a les nostres contrades.

No passa dia que no vegis en qualsevol local públic un grup de joves, i no tan joves, que per tota conversa es mostren els respectius smatphones amb els que aquell té un joc, l’altre un vídeo penjat a la xarxa. D'aquí a quatre dies, amb la generalització de les tablets això, sens dubte, anirà a pitjor.

Diuen que les relacions establertes a través d’aquests mitjans electrònics són perfectament assimilables a les que tradicionalment es mantenien. Com pensar que un lleu somriure, que perceps sense adonar-te, d’una persona estimada és el mateix que unes emoticones de color grog ¡Que l’escalfor que et recorre el cos quan tens un lleu contacte amb la pell freda del teu amant, sortint del mar, és el mateix que una fotografia feta amb el mòbil ¡

Aquestes hipòtesis no fan sinó mantenir i incrementar el domini que aquests mitjans tenen sobre nosaltres, crear necessitats tecnològiques noves a les persones i, en un cercle perfecte, aprofundir en el domini que mitjançant aquestes tecnologies tenen sobre nosaltres.

S’havia de fer quelcom i s’havia de fer aviat.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm 69, Any XXIII . IV època, Festa Major 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari aquí.