Una de les característiques que diferencia l’ésser humà de la resta del món animal, vegetal o mineral, és la seva capacitat de deixar senyals per passar a la posteritat que puguin ser compreses per la resta de components del mateix gènere i, segurament, interpretades en el futur pels nostres hereus.
Així doncs, l’escriptura, que fins fa molt poc temps va ser el mitjà que es va utilitzar per deixar aquestes mostres de la nostra existència, i que cada dia més és desplaçada per l’arxiu en mitjans digitals de diverses menes, ha estat primordial al llarg dels segles per preservar el llegat cultural i evolutiu, de la nostra societat canviant.
Abans de l’expressió escrita, es va desenvolupar i perdurà al llarg dels anys la transmissió oral de les tradicions. I ja en aquells temps hi havia en tot el que era explicat de paraula un component de realitat i una part de ficció. En qualsevol mena d’expressió artística passada, actual i segurament futura, la realitat i la ficció són entrecreuades, voluntàriament o no, per les persones que consideren que tenen quelcom a dir a la resta de la societat que les envolta.
Tot això no és sinó la plasmació que l’ofici de trobador perdurà al llarg del temps, amb diferents formes i mitjans d’expressió, però amb una necessitat permanent d’explicar les circumstàncies de la vida del moment actual i, no ens enganyem, qualsevol expressió comunicativa, en qualsevol temps, passat, actual o futur, respon a la mateixa necessitat d’explicar-se a un mateix o als altres què passa i per què està passant.
Només per això, entenc que resulta d’importància primordial que aquesta tradició comunicativa perduri en el temps, independentment de la forma que cadascú triï per explicar les seves vivències, les seves opinions o la seva visió de l’ entorn en què viu.
En aquesta línia, m’agradaria encoratjar-vos amb aquestes ratlles a engegar un espai públic en el qual poder manifestar obertament, sense pors i vergonyes, sense manies, sense coaccions i sense traves de cap mena, les opinions, les vivències, els desitjos o les inquietuds, en definitiva qualsevol pensament que cadascú consideri que val la pena ser exposat a l’opinió pública, tal com es feia a l’àgora grega, centre de la cultura i el desenvolupament del pensament ja fa més de vint-i-vuit segles.
Adonem-nos tots plegats que, sense l’expressió escrita, sense la coherència que necessita un text que ha de ser interpretat, sense la claredat en l’explicació dels conceptes que volem transmetre, serà difícil que puguem llegar al futur un pensament coherent i il·lustratiu d’allò que és avui la nostra societat.
Qualsevol mitjà d’expressió és vàlid però, òbviament, en un mitjà com la publicació VILATORTA ens haurem de basar en l’expressió escrita.
Així doncs, l’escriptura, que fins fa molt poc temps va ser el mitjà que es va utilitzar per deixar aquestes mostres de la nostra existència, i que cada dia més és desplaçada per l’arxiu en mitjans digitals de diverses menes, ha estat primordial al llarg dels segles per preservar el llegat cultural i evolutiu, de la nostra societat canviant.
Abans de l’expressió escrita, es va desenvolupar i perdurà al llarg dels anys la transmissió oral de les tradicions. I ja en aquells temps hi havia en tot el que era explicat de paraula un component de realitat i una part de ficció. En qualsevol mena d’expressió artística passada, actual i segurament futura, la realitat i la ficció són entrecreuades, voluntàriament o no, per les persones que consideren que tenen quelcom a dir a la resta de la societat que les envolta.
Tot això no és sinó la plasmació que l’ofici de trobador perdurà al llarg del temps, amb diferents formes i mitjans d’expressió, però amb una necessitat permanent d’explicar les circumstàncies de la vida del moment actual i, no ens enganyem, qualsevol expressió comunicativa, en qualsevol temps, passat, actual o futur, respon a la mateixa necessitat d’explicar-se a un mateix o als altres què passa i per què està passant.
Només per això, entenc que resulta d’importància primordial que aquesta tradició comunicativa perduri en el temps, independentment de la forma que cadascú triï per explicar les seves vivències, les seves opinions o la seva visió de l’ entorn en què viu.
En aquesta línia, m’agradaria encoratjar-vos amb aquestes ratlles a engegar un espai públic en el qual poder manifestar obertament, sense pors i vergonyes, sense manies, sense coaccions i sense traves de cap mena, les opinions, les vivències, els desitjos o les inquietuds, en definitiva qualsevol pensament que cadascú consideri que val la pena ser exposat a l’opinió pública, tal com es feia a l’àgora grega, centre de la cultura i el desenvolupament del pensament ja fa més de vint-i-vuit segles.
Adonem-nos tots plegats que, sense l’expressió escrita, sense la coherència que necessita un text que ha de ser interpretat, sense la claredat en l’explicació dels conceptes que volem transmetre, serà difícil que puguem llegar al futur un pensament coherent i il·lustratiu d’allò que és avui la nostra societat.
Qualsevol mitjà d’expressió és vàlid però, òbviament, en un mitjà com la publicació VILATORTA ens haurem de basar en l’expressió escrita.
* Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 68, Any XXIII - IV època, Pasqua 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Pots deixar el teu comentari aquí.