diumenge, 1 de maig de 2016

El Pare


Amb un peu empeny els sacs de pel•lets. L’edat ja no li permet fer grans esforços. Amb quatre sacs que porti a l’esquena ja queda sense esma. I es que, després de tants anys de treball rutinari a la fàbrica, després de tantes i tantes tertúlies al bar, després de tants diumenges de dinar familiar, discutint sempre aferrissadament de qualsevol cosa, tant de futbol com de política o sobre la millor època per plantar els calçots, sense arribar mai a cap acord ni donar el seu braç a torçar, l’únic que li ha quedat és la seva capacitat per empènyer amb el peu els maleïts sacs de pel•lets rampa avall.
........................................

- Hola Maria. D’on vens a aquestes hores?

- Hola pare. Sóc la Marta. Vinc de la feina, ja ho saps. Com cada dia. Com et trobes avui? Què has fet, has anat a fer una passejada, amb aquest temps tan maco que ha fet avui?

- Com t’ha anat a la fàbrica Maria? Encara hi ha aquell pallús d’encarregat que no para d’empipar?

- Pare, carinyo, sóc la Marta, la teva filla. Estic al despatx d’en Pons, te’n recordes?

- Hmmm

Es fa un silenci dolorós a la sala. La Marta va cap a escalfar el sopar mentre truca a la Lluïsa per saber com a passat el dia el seu pare. No pot evitar que se li humitegin els ulls. Un altre dia igual que l’anterior.
........................................

- Marta, recordes que la setmana passada em vas explicar no sé què d’en Manel Puig?

- No hi caic, pare. Què era?

- Si, dona. Em vas dir que marxava sis mesos a fer de voluntari amb una ONG d’aquestes que estan a l’Àfrica... Doncs el fill d’en Ramon em deia avui que marxa aquest estiu a la Índia per estar amb una ONG que es cuida de l’educació de nens i nenes de poblets allunyats de les escoles.

- Pare, en Manel va marxar fa dos anys.

- Que dius, ara!! No pot ser, si recordo perfectament que en parlàvem fa molt poc.

- Cada dia tens menys memòria, pare.
........................................

- Va Marta, espavila, que si no quan arribem a bosc ja no quedaran bolets!

- Au, pare, no exageris. Que només son les set.

Amb la seva energia habitual, en Pere ja ho tenia tot preparat des de feia estona i, com sempre, no s’estava ni un instant quiet, rondinant amunt i avall pel pis mentre jo m’acabava d’arreglar «Ara sortint pares un moment al forn i ja em compraré quelcom per esmorzar -vaig dir-li jo- així anirem més ràpid»

Un cop a la carretera vàrem anar fent, xerrant i escoltant música, a un ritme lleuger com sempre li agradava conduir al pare. No hi havia gaire transit, encara.

- Cap a on vas, pare? No havíem quedat que anàvem a Sant Jaume?

- Vols dir? No m’enrecordo. És igual, per aquí també trobarem bolets.
........................................

El diagnòstic del Dr. Esquerdo va ser definitiu. Alzheimer. Em va caure el món a sobre. No podia ser! El pare no podia tenir Alzheimer!! Només s’estava fent gran. Hauria de demanar una segona opinió, segur que s’havia equivocat. Ja se sap la fama que té aquest hospital. Hauria de baixar a Barcelona...


Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 73, Any XXV - IV època, Nadal 2015 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari aquí.