dissabte, 24 de desembre de 2016

La noia del gorg

M’agradaria que escoltéssiu la història d’un meu amic, a veure si em podeu aclarir el què li va passar. Era un amic de la infància que, ja us ho avanço, el darrer cop que el vaig veure havia esdevingut un fantasma de si mateix. La tardor de 2007 va morir en circumstàncies que mai he aconseguit aclarir.
Amb en Josep ens coneixíem des de la llar d’infants. Les nostres vides van transcórrer en paral·lel al llarg de molts i molts anys; al col·legi fins a acabar primària, a l’Institut fins a arribar a la selectivitat, les classes d’anglès, el futbol, fins i tot vàrem escollir la mateixa carrera. I, per descomptat, érem companys de gresca fins a punts insospitats.
Llavors, per qüestions de feina ens vàrem distanciar una mica, sense arribar mai a perdre el contacte. Ell es va haver de traslladar a viure a Vic i jo a Lisboa, però via Facebook ens parlàvem gairebé cada dia i ens veiem algun cap de setmana. Passat un temps, vaig tornar a Barcelona i una de les primeres coses que vaig fer va ser quedar amb ell el primer dissabte de maig.
Aquell dia gairebé ni el conec! Se’l veia demacrat, pàl·lid, amb unes ulleres que li enfonsaven els ulls a la més profunda foscor, mal afaitat i amb el vestir descuidat. Tenia una expressió desvalguda i uns tics nerviosos que no el deixaven parar quiet un instant.
Vaig fer el cor fort, perquè vaig pensar que igual en el darrer any havia contret alguna malaltia i no m’havia volgut dir res per no preocupar-me i vaig deixar passar uns minuts amb una conversa intranscendent, explicant-li alt per alt com m’havia anat tot i com era que tornava a Barcelona, a l’espera que ell em digués què li passava. Mai hauria imaginat el que em va explicar.
- Veuràs, Manel, Ja sé que t’ha sobtat el meu aspecte. No tinc càncer ni cap cosa semblant. El meu és un mal de l’esperit que ja no té solució. Sé que moriré d’això. Simplement m’apagaré, deixaré de ser.
Després de dir-me aquestes paraules, i mentre jo feia comentaris estúpids mirant de transmetre-li uns ànims que ni m’havia demanat ni semblava acceptar, ell va fer un glopet al seu cafè i va continuar.
- Segurament pensaràs que estic boig. És el que pensa tothom per aquí des que vaig explicar el que em passa als meus amics. Però ja no m’importa. Ho he d’explicar fins que algú m’entengui i, potser, posi remei encara que per mi ja sigui tard.
- Tot va començar ara fa un any, a mitjans de maig. Un matí vaig anar a la Riera Major, per damunt de Sant Sadurní, on hi ha algun gorg preciós que pel seu difícil accés acostuma a ser solitari. Amb l’única companyia del cant d’alguns ocells, la remor de l’aigua propera i un sol que s’intuïa darrere la boirina, em vaig anar acostant al meu destí. De sobte, vaig sentir la veu d’una noia cantant, cristal·lina com la mateixa aigua de la Riera. En aquell moment fins i tot els ocells van callar, no se sentia res més que aquella veu. A través de la fullaraca dels arbres que encara tenia al davant, vaig distingir la silueta d’una jove alta i espigada que semblava jugar dins de l’aigua. Quan em vaig acostar va emmudir, trasbalsada per la meva presencia.
- Qui ets? - em va preguntar - Fa gaire temps que ets aquí?
- Sóc en Josep - vaig dir-li - Sovint vinc a aquest gorg per primavera a gaudir de la tranquil·litat que s’hi respira. I tu, com et dius?
- Jo també vinc molt sovint aquí. M’agrada l’aigua. Sobretot, les nits de lluna plena m’agrada voltar per les fonts i els gorgs de la comarca, cantar acompanyada de la remor de l’aigua. És estrany que mai no ens hàgim trobat.
- Si, és estrany - vaig dir-li, mentre em girava per deixar sobre les roques la bossa amb les meves coses. Havia quedat encisat per aquella noia que, per cert, encara no m’havia dit el seu nom. Quan em vaig tombar de nou ja no hi era. Des de llavors que no visc. L’únic que faig és buscar-la. He preguntat a tothom pels pobles del voltant si la coneixien. Ningú en sap res, ningú l’ha vist mai ni n’ha sentit a parlar. Ningú. Ho pots creure? I jo no puc treure-me-la del cap, no em deixa viure, és com una obsessió; no dormo, no menjo, no em puc concentrar a la feina... fins a tal punt que al final em van despatxar. L’únic interès que tinc és trobar-la.
Amb aquestes paraules i sense ni tan sols acomiadar-se, en Josep es va aixecar i va marxar. El dissabte següent vaig tornar per veure com es trobava. Volia mirar que vingués uns dies amb mi a Barcelona aprofitant que hi havia força esdeveniments interessants previstos per als pròxims dies. Com que no el vaig trobar a casa, vaig demanar per ell als bars més habituals. Finalment, en un d’ells em van dir que feia uns dies l’havien trobat ofegat a un gorg de la Riera Major, per allà Sant Sadurní.
Corprès, vaig demanar com havia anat tot, i la resposta encara ara em té desconcertat.
- Oh, va ser ben estrany, tot plegat - em van dir - Va venir una noia i ens va dir que havia trobat el seu cos a l’aigua, però que ella no el podia treure. Tot i que no la coneixia ningú, la seva història ens va semblar tan real que el batlle s’hi va acostar amb un parell de veïns i, efectivament, el van trobar. Un cop traslladat el cos cap aquí, a l’hora de fer diligències i voler parlar amb la noia no va haver forma de trobar-la

Ningú no l’ha tornat a veure mai més. Per més que he anat preguntant per tot arreu, la resposta sempre ha estat la mateixa. És com si no hagués existit mai

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 76, Any XXV - IV època, Nadal 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari aquí.