La cavalcada

La cavalcada

‹‹Mmmm... Sempre m’ha agradat romancejar al llit quan em desperto al matí. Penso que és un dels petits plaers quotidians que ens fan la vida una mica mes suportable. Parar el despertador i ser conscient que encara disposes de 5 minuts per no fer res... Quan et trobes en aquell punt en què has de decidir si obres els ulls a la claror que s’escola per les escletxes de la persiana i traça línies de fuga a la paret o els mantens tancats, allunyat del mon. ››

‹‹Oooh, quin mal de cap! ...Vaja clau que porto al cap... Però m’ho vaig passar prou bé, ahir. Una mica de música, gent, cervesa... M’estic fent gran, cada dia està més clar. Quatre cervesetes i gairebé no recordo ni com vaig arribar a casa. Bé, de mica en mica. Ah! ah! ah! ... tan fotut estic que no puc ni obrir els ulls! A veure si les lleganyes me’ls han ben enganxat! Va noi, que és per avui!››

‹‹No puc! Em pesen les parplles. Ufff. Quin pes. És com si tingués esparadrap als ulls... no puc. No puc! Va, vaaa! Amunt! ....ufff, no hi ha manera! És com si estiguessin cosides. No sé què passa! No puc!...››

‹‹M’estic posant nerviós, molt nerviós. A veure Joan, tranquil. Respira fondo. Tot està bé, pots pensar, els ulls be funcionen, percebo la claror. No passa res. És un somni i prou... Relaxa’t, relaxa’t...››

‹‹No! no puc obrir els ulls! No puc! No és cap somni. No els puc obrir! Ajuda! Necessito ajuda si us plau! Deixa’m cridar algú... Blanca?... La veu... no pot ser! No puc parlar! No puc ni obrir la boca! Què passa! Què m’està passant!  ››

Bum-bum, bum-bum, bum-bum.

‹‹Només sento els batecs del cor. Accelerats, tan accelerats que acabarà esclatant. Aquesta sensació... com de camisa de força. Em sento... com si estigues en un capoll de seda. Aïllat, sol, incapaç de res! Tinc fred...estic suant... No entenc res! Què m’ha passat! No em puc moure, no em respon el cos! Oh déu, què ha passat! Necessito ajuda! ››

‹‹Oooh! Aquesta pressió al cap, aquesta punxada, com si se’m recargolés el cervell... no és d’ahir. No pot ser. Aquest pes als ulls, al cos, com si estigues lligat... no pot ser d’ahir! Què ha passat! Necessito algú! ››

‹‹ Un accident!. Vaig tenir un accident. Em devien atropellar i sóc a l’hospital... Però no sento cap mal i estic ben conscient. No puc estar sedat! No podria pensar! Estic en coma! Ningú sap el que passa amb les persones que estan en coma. Ningú pot dir...››

-Joan, Joan... desperta. Desperta! Que ja són les quatre i hem de portar els nens a la cavalcada.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 70, Any XXIII - època IV, Nadal 2014