dissabte, 24 de desembre de 2016

Fidelitat

6:40.
S’obren les persianes del bar amb el seu característic so metàl•lic. Com cada dia, l’Albert entra i de seguida descarrega la compra a la cuina. En uns minuts arribarà l’Eli, desbordant d’energia i donant vida a tothom que es trobi al seu voltant. L'Albert no és així, ell és molt tranquil, pausat i reflexiu. Mai se li escapa una paraula que no hagi volgut dir en el precís moment en què la diu. Tot i això, és capaç de crear un ambient de confiança i camaraderia amb els seus clients que els fa fidels. L’Eli és qui aporta la simpatia que tot ho inunda.
Clac, clac, clac... Mira, ja arriba. Que guapa que ens ve avui. L’Eli és una noia joveneta. Deu tenir prop dels 25 anys. No massa alta, primeta i ben proporcionada, els cabells negres com el carbó, curts i desiguals, els seus ulls criden l’atenció pel seu verd intens que segons com li toca el llum són d’un blau profund, però, sobretot, pel seu somriure sempre a punt..
La clientela és gairebé sempre habitual, Un grupet de jubilats que vénen a fer el cafè i la partida de dòmino, i passen llargues estones xerrant d’això i d’allò. Una parella jove, la Maria i l’Albert, que cada dia passen pel bar al vespre a fer el got, tenen entre 24 i 27 anys, i semblen ben enamorats. En converses amb la resta de parroquians tots dos es mostren més aviat progressistes però sense una definició massa marcada, no compromesos.
Un grupet de joves estudiants, universitaris de primers cursos, entre 19 i 20 anys. Habitualment són 4, en Joan, l’Enric, en Carles i en Xevi, que acostumen a passar cada dia abans o després de classe. Fan una mica de xivarri, però no fins al punt de molestar, perquè sempre estan enriolats, tan es del que parlin. Un o dos cops a la setmana se’ls uneix en Nil. És llavors que els ànims s’exalten una mica més, quan entren en debats polítics i d’actualitat social. En Nil ha tingut una vida complicada.
Dues amigues de mitjana edat, la Xell i l’Anna, que no fallen cap dijous. Es coneixen de tota la vida, i sempre han tingut molt bona amistat. Totes dues casades i amb fills, treballen a l’administració. En Robert, el fill petit de l’Anna, de 8 anys, té un càncer. Tot just ara han començat el tractament i no els han donat massa esperances.
Dos yuppies que de vegades venen amb diverses companyies. Destil•len pedanteria, actuen sempre com si fossin els amos del món, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta en totes les circumstàncies. En realitat, a primer cop d’ull es veu la seva manca de seguretat, disfressada de manera permanent per la seva actitud. Quan han begut un parell de copes tota la façana cau i surten dues persones força tractables.
És curiós, en un moment o altre, tots els parroquians han parlat del mateix tema. En aquesta societat que ens toca viure, cada cop estem tots més controlats. Les televisions, navegadors, google, telèfons amb ubicació... tot està pensat per esprémer al màxim les nostres aficions, per vendre’ns més i més coses inútils, per saber que fem, quant guanyem, que votem.
Avui han coincidit tots per què estan preparant una petita festa per l’Albert a qui tots apreciem. És una persona en què pots confiar sempre, sap ser amic dels seus amics. Mai ens deixaria a l’estacada.
Mira!, aquests no els he vist mai, a veure qui seran. Van a parlar amb l’Albert, no els puc sentir, però ara miren cap a on jo sóc. Venen amb l’Albert cap a mi, que voldran?
- Aquesta és la càmera que vols canviar, Albert?
- Si, ja fa molt de temps que la tenim, i últimament està fallant. Tot plegat es queda bloquejada i no grava.
- Sí, ja se la veu una mica carrinclona. Ja veurà com la nova li donarà molt millors prestacions.
Com!! Què passa, Albert? No m’ho pots fer això. Després de tants anys no m’ho pots fer. Que no significo res per tu?

Clic.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 72, Any XXIV - IV època, Festa Major 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari aquí.