En Ramon del pont

En Ramon del pont

En Ramon va entrar corrents a la cuina, on el seu avi prenia amb tranquil•litat un cigaló a mitja tarda, aprofitant el sol que encara entrava pel finestró. Llarg i esprimatxat, com era, que se li marcaven tots els ossos del cos, amb el cabell negre ben arrissat, arribava amb la cara envermellida de l’esforç i gairebé sense alè.
- Avi, avi!! Qui era en Ramon del pont?
- Bona tarda Ramonet, què són aquestes presses? Vine a fer-me un petó, abans de res.
- Perdona, avi – encara bufant, en Ramon va fer un petó al seu avi, i va insistir en la pregunta – Saps qui era en Ramon del pont?
- I tu com ho saps que hi havia una persona a qui deien així?
- Es que des de fa uns dies, a escola, de vegades em trobo que els meus amics callen quan jo arribo, com si no volguessin que sabés de què parlen. I avui he sentit que parlaven d'en Ramon del pont perquè no m'han vist, que sinó... Tu saps qui era? El vas conèixer?
- Vols que t'expliqui una història, Ramonet? Però una història real, que va passar fa molt de temps, quan jo era jove. Aquí mateix, com aquell que diu al costat de casa.
- Oh i tant, avi!!
- Però m'has de prometre que mai, em sents bé?, mai, ho explicaràs a ningú.
- T'ho prometo, avi. Mai ho diré a ningú.
- Perfecte, Ramonet. Així, escolta'm bé.
"Quan jo era jove, devia tenir uns 20 anys, hi havia a Vic una família amb dos fills. Un de 22 anys, en Ramon, i l'altre de 20, en Ricard"
- Es deia igual que tu, avi!!
- Sí, es deia com jo. Però deixa'm continuar Ramonet.
- Perdona avi.
"Com et deia, tenien dos fills. El pare tenia un comerç que li rotllava molt bé. En Ramon era més aviat baixet, amb el cabell molt negre i arrissat, força barbat. En aquella època, els fills començaven a treballar molt joves al negoci familiar, o sigui que ja feia uns sis anys que en Ramon hi anava cada dia. Però per més voluntat que hi posava, no semblava feta per ell aquella feina. Es passava més temps rumiant com podia fer per ajudar la gent que després de la guerra havien quedat a dues veles que cuidant el negoci.
El seu germà, en canvi, en Ricard, era un nano espavilat, llarguerut i ros com el seu pare, sempre duia un somriure als llavis. Tant a casa com al negoci del pare sempre tenia una paraula amable per tothom, i no se li escapava una coma del dia a dia de la feina. Fins i tot li agradava comentar amb el seu pare alguna cosa que podien fer perquè el negoci anés millor.
En un moment donat va haver-hi un enfrontament molt fort entre en Ramon i el seu pare. Durant un temps havia estat agafant alguns cèntims per poder ajudar a la gent del poble que anaven pitjor, si més no perquè poguessin tenir plat a taula en condicions com a mínim un cop al dia. Quan el pare es va adonar es va enrabiar moltíssim, fins al punt de fer-lo fora de casa i de la feina. Això si, li va fer un bon pessic com a herència dient-li que allò seria tot el que hi hauria per ell i el va desheretar.
En Ramon va obrir una botigueta amb una part dels diners i la resta la va donar a les associacions que es dedicaven a obres socials com Càritas, que s'havia constituït a Vic per aquella època. La seva vida no va ser fàcil. En una societat tan tancada i classista com la vigatana, un hereu rebutjat era un pària. El negoci no li va funcionar, ja que els que voldrien anar-hi no podien i qui podia no volia. Quan va haver de tancar la botiga tampoc va aconseguir cap feina estable i va acabar vagarejant pels carrers i camins del voltant de Vic, sempre amb una ampolla al sarró. Durant els mesos menys freds dormia sovint sota algun dels ponts del Meder. La resta de l'any buscava aixopluc a les pallisses o les corts en què els pagesos del voltant li deixaven quedar-se. Com veus, Ramonet, el fenomen dels sense sostre no és cosa de la societat actual.
Mentre en Ramon malvivia, en Ricard feia fortuna amb el seu negoci. Tot i no ser mala persona era molt avariciós i l’únic que li importava era acumular riqueses. Tenia unes relacions socials molt àmplies, a les que dedicava molt de temps, però no tenia cap amic. Mai va donar un cop de mà al seu germà, sempre pensava que ell s'ho havia buscat, que era el seu problema. Quan va morir en Ramon, ara fa quinze anys, tu encara havies de néixer. Llavors sí. Llavors va plorar la seva mort i la vida que va haver de viure. El plorava cada dia, però ja era massa tard."
Mentre deia això els ulls se li negaven. Sense que ho pogués evitar van rodolar-li unes llàgrimes, mentre mirava el seu net.
- Avi, que et passa? Què tens?