11 d’octubre, 2014

L'ERA DEL CHIP

L'era del chip

Introducció

No, quan vaig decidir deixar la Ciutat no sabia realment el que em podia esperar. El teixit de relacions que fins llavors m’havien mantingut a la vida social i cultural va desaparèixer sobtadament el mateix dia en què, confidencialment, vaig explicar a un parell de coneguts els meus projectes. Ho havia d’haver previst.

Abandonar la Ciutat, amb la seva gran oferta social, cultural, comercial i lúdica, podia representar un gran trasbals per mi, però se’m presentava com l’única opció possible. Tots aquells racons i raconades que tantes vegades havia recorregut, passejant en solitari, i que em portaven a un món imaginari en el qual les persones es podien relacionar i crear vincles entre si, més enllà dels establerts pel nostre sistema, desapareixerien de la meva vida. Però de fet... per què els volia si tan sols creaven il·lusions.

Aquells carrerons humits i bruts que transmetien una sensació de permanent inseguretat i a la vegada d’acolliment, no eren si no un més dels paranys que la Ciutat havia creat al llarg dels anys per sotmetre les voluntats de tots nosaltres i controlar tot allò que fugis dels estàndards establerts. Tot allò que podia representar una desviació respecte de la Norma era considerat sospitós, una anomalia, i en conseqüència representava de manera immediata un primer estadi per l’aïllament social.

Cada dia més, els diversos equips electrònics s’anaven perfeccionant i el seu ús s’estenia a edats més joves. Sempre estaves connectat per un mitjà o un altre, i això era utilitzat per les grans corporacions, amb la connivència del Sistema del qual formaven part important, per saber sempre on érem, que fèiem, que preníem, llegíem, menjàvem...

Marginals, desposseïts, pensadors, escriptors... sempre havien estat considerats com elements a vigilar. Tolerats, si, però mai se’ls tenia en compte tret que postulessin el Sistema establert com l’única veritat. Representaven una amenaça clara per l’statu quo imperant amb les seves idees evolucionistes, sempre perseguint modificar el medi en què la Ciutat tan còmoda es trobava.

Avui, passats ja uns anys de la meva partida, cada dia és més habitual veure que el Sistema, que tan enraigat era a la Ciutat, s’ha començat a estendre amb èxit a les nostres contrades.

No passa dia que no vegis en qualsevol local públic un grup de joves, i no tan joves, que per tota conversa es mostren els respectius smatphones amb els que aquell té un joc, l’altre un vídeo penjat a la xarxa. D'aquí a quatre dies, amb la generalització de les tablets això, sens dubte, anirà a pitjor.

Diuen que les relacions establertes a través d’aquests mitjans electrònics són perfectament assimilables a les que tradicionalment es mantenien. Com pensar que un lleu somriure, que perceps sense adonar-te, d’una persona estimada és el mateix que unes emoticones de color grog ¡Que l’escalfor que et recorre el cos quan tens un lleu contacte amb la pell freda del teu amant, sortint del mar, és el mateix que una fotografia feta amb el mòbil ¡

Aquestes hipòtesis no fan sinó mantenir i incrementar el domini que aquests mitjans tenen sobre nosaltres, crear necessitats tecnològiques noves a les persones i, en un cercle perfecte, aprofundir en el domini que mitjançant aquestes tecnologies tenen sobre nosaltres.

S’havia de fer quelcom i s’havia de fer aviat.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm 69, Any XXIII . IV època, Festa Major 2014

PER QUÈ NO ESCRIURE UNA MICA?

Una de les característiques que diferencia l’ésser humà de la resta del món animal, vegetal o mineral, és la seva capacitat de deixar senyals per passar a la posteritat que puguin ser compreses per la resta de components del mateix gènere i, segurament, interpretades en el futur pels nostres hereus.

Així doncs, l’escriptura, que fins fa molt poc temps va ser el mitjà que es va utilitzar per deixar aquestes mostres de la nostra existència, i que cada dia més és desplaçada per l’arxiu en mitjans digitals de diverses menes, ha estat primordial al llarg dels segles per preservar el llegat cultural i evolutiu, de la nostra societat canviant.

Abans de l’expressió escrita, es va desenvolupar i perdurà al llarg dels anys la transmissió oral de les tradicions. I ja en aquells temps hi havia en tot el que era explicat de paraula un component de realitat i una part de ficció. En qualsevol mena d’expressió artística passada, actual i segurament futura, la realitat i la ficció són entrecreuades, voluntàriament o no, per les persones que consideren que tenen quelcom a dir a la resta de la societat que les envolta.

Tot això no és sinó la plasmació que l’ofici de trobador perdurà al llarg del temps, amb diferents formes i mitjans d’expressió, però amb una necessitat permanent d’explicar les circumstàncies de la vida del moment actual i, no ens enganyem, qualsevol expressió comunicativa, en qualsevol temps, passat, actual o futur, respon a la mateixa necessitat d’explicar-se a un mateix o als altres què passa i per què està passant.

Només per això, entenc que resulta d’importància primordial que aquesta tradició comunicativa perduri en el temps, independentment de la forma que cadascú triï per explicar les seves vivències, les seves opinions o la seva visió de l entorn en què viu.

En aquesta línia, m’agradaria encoratjar-vos amb aquestes ratlles a engegar un espai públic en el qual poder manifestar obertament, sense pors i vergonyes, sense manies, sense coaccions i sense traves de cap mena, les opinions, les vivències, els desitjos o les inquietuds, en definitiva qualsevol pensament que cadascú consideri que val la pena ser exposat a l’opinió pública, tal com es feia a l’àgora grega, centre de la cultura i el desenvolupament del pensament ja fa més de vint-i-vuit segles.

Adonem-nos tots plegats que, sense l’expressió escrita, sense la coherència que necessita un text que ha de ser interpretat, sense la claredat en l’explicació dels conceptes que volem transmetre, serà difícil que puguem llegar al futur un pensament coherent i il·lustratiu d’allò que és avui la nostra societat.

Qualsevol mitjà d’expressió és vàlid però, òbviament, en un mitjà com la publicació VILATORTA ens haurem de basar en l’expressió escrita.

* Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 68, Any XXIII - IV època, Pasqua 2014