Ramon

En Ramon va sortir, com cada dia, a caminar una estona després de treballar. El seu recorregut feia molts anys que es repetia abans d’anar a sopar. Aquell divendres de febrer, encara amb el record del fred i la neu que havia trasbalsat la rutina diària dels vilatans la setmana anterior, uns minuts abans d’arribar al casal enrunat, ja de baixada cap al poble, en aquell revolt de dretes on hi ha un roure mort cobert per les heures fins al capdamunt, va rebre una de les més fortes impressions que hauria de patir mai.
Venia en Ramon pensant en l’enganxada que havia tingut amb en Juli, el que va ser ferrer del poble tota la seva vida, tan sols feia un parell de dies.
En Juli havia estat una persona digne de tots els retrets que se li feien. Era superb, es considerava per sobre de la resta de mortals i volia estar en possessió de la veritat sempre que es debatia qualsevol tema a la tertúlia, a l’hora del cafè. Tal era el seu tarannà, que en més d’una ocasió s’havia trobat que en arribar al bar la resta de tertulians li girava l’esquena, com si no el veiessin. En més d’una ocasió havia provocat baralles prou fortes per a generar-se enemistats d’aquelles que van couen per dins les persones, i s’havien creuat paraules gruixudes més enllà del raonable.
Com va passar l’últim cop que el va veure, en què reprenent tot solet una antiga discussió amb en Ramon, el va arribar a acusar de fer servir la seva feina per poder abusar de les seves clientes i difondre fotos pujades de to a internet. Vaja, que li va venir a dir que ell era un pederasta que s’aprofitava dels nens i nenes a la seva consulta. Aquell dia, en Ramon no s’hi va poder estar i va saltar de la cadira per abraonar-se sobre en Juli i clavar-li una bona cleca i, si no arriba a ser per la resta de companys, la cosa hauria acabat com el rosari de l’aurora.
Doncs aquell divendres, en Ramon es va trobar en Juli estès al mig del camí, amb el remat d’una escultura que ell havia fet per encàrrec i que es va acabar posant a una de les places del poble - una mena d’arpó coronat per la silueta d’un monstre marí- clavat al mig del pit i deixant-lo ben aferrat al terra humit. A primer cop d’ull ja va veure que era mort, però també que abans de morir havia patit una llarga estona. Algú li havia de voler molt de mal per fer una cosa així.
De seguida va caure en què, que ell sàpigues, des de la seva esbroncada d’uns dies abans, en Juli no havia tornat a aparèixer pel bar i no havia sentit res mes d’ell, i es va espantar. Tot i ser una persona llegida i pragmàtica, no va poder evitar de pensar que algú el podria relacionar amb la mort d’en Juli. Tot i això el seu sentit de responsabilitat el va fer trucar de seguida al 112 perquè es fessin càrrec del tema.
Què se’n podia derivar de tot plegat?

Publicat a: Revista Vilatorta, núm. 83, Any XXVIII - IV època, Pasqua 2019

Paula

Ja feia dies que, en els meus constants moments d'insomni, vagarejava mentalment sobre quina podria ser la millor manera de morir, sobtadament, per una persona que no, NO, vol morir.
La imaginació infantil, quan es manté viva al llarg dels anys resulta més prolífica que la de qualsevol escriptor de fantasia. Amb això tinc una gran sort i ho haig de reconèixer, a mi no m'ha abandonat mai. Ja de ben petit la meva principal font d'entreteniment era el somni de l'impossible, el somni de què era desitjable, des de convertir-me en un heroi (amb això diria que tothom ha somiat un moment o altre) fins a arribar a president de la Nació més poderosa del planeta.
La qüestió era que somiant fins i tot podia oblidar-me de les meves mancances, encara que fos només per uns instants. La pertinença a una família de l'alta burgesia catalana, escassa de recursos econòmics però sobrada de títols nobiliaris, sensació de pertinença a una classe superior i prepotència, havien restringit des de sempre l'àmbit de les meves amistats. Jo, l'Armand de ..., amb 13 anys, no em podia acostar a la canalla que s'ho passava d'allò més bé jugant al carrer, no podia cridar córrer, divertir-me...
Passat un temps, quan ja m'havia convertit en un més dels joves que ens creiem superiors, tot i haver de treballar com qualsevol altre, i un crèdit absurdament demanat i concedit em va permetre passejar per la Vila amb el meu flamant cotxe nou, em vaig retrobar amb la Paula, amb què de petit havia coincidit en algun acte pels infants per la Festa Major. Vàrem sortir alguns dies al llarg de la primavera i estiu d'aquell any per oblidar. Diguem que finalment va haver-hi un problema i no ens havíem vist més fins aquell migdia de fa una setmana, al restaurant.
Jo no havia tornat a pensar més en ella, i gairebé no la reconec, si no fos perquè m'ha saludat directament mentre em servia el dinar i llavors he recordat els seus llavis. Com els podia haver oblidat? Feia, 14, 15 anys que no ens havíem tornat a veure. En teníem 19. Va ser l'any que vaig estrenar el meu primer cotxe, un VW Golf GTI (de segona mà) de la sèrie II, de color vermell. Un cotxe magnífic, que encara conservo.
El que puc assegurar és que no he deixat de pensar-hi ni un segon des del moment que ja agafant el cotxe per marxar em va abordar a l'aparcament i em va demanar si podia acompanyar-la a casa, que tenia molta pressa. Com que aquella tarda no treballava, vaig dir-li de seguida que si i ens en vam anar. La Paula vivia en un barri allunyat del centre, de casetes unifamiliars aïllades que es veien força atrotinades. Quan vàrem arribar em va convidar a entrar. Volia ensenyar-me una "habitació del pànic", em va dir, que s'havia fet preparar per por a l'ambient que es vivia al barri. Per la mateixa raó, em va demanar que aparques el cotxe al seu garatge si volia trobar-lo sencer en sortint.
Un cop a dins, em va oferir un cafè i mentre el preparava em va deixar remenant dins l'espai que s'havia fet preparar. Era molt petit, la veritat. Res a veure amb la sala de comandaments d'aquella famosa pel•lícula de la Jodie Foster que havien estrenat feia poc. Si no fos per les petites dimensions, quasi hauria dit que es tractava d'una sala de música, de tan bé com semblaven aïllades les parets. Estava mirant de trobar la manera de tancar o obrir quan vaig sentir que la Paula s'acostava amb el cafè, em vaig girar i, de sobte, la porta es va tancar.
La Paula, a través d'un petit espiell practicat a la porta, em va dir que feia molts anys que m'anava seguint, fins que va trobar l'ocasió per atreure'm a casa seva. Però què l'espera havia finalitzat. L'únic que volia era que li fes una confessió per escrit de què havia passat aquell estiu. Per tal que pugues posar una denúncia. Ella no em volia fer cap mal, i vetllaria perquè no em faltes de res, però no em deixaria marxar fins no tingués un escrit que la satisfés prou.
Aquest és el tercer que preparo. Els altres dos me'ls va tornar perquè no deixaven prou clar que l'havia violada reiteradament aquell fatídic dia d'estiu. No sé si amb aquest en tindrà prou. No sé quan podré sortir ni què passarà llavors. Em pregunto quina serà la millor manera de morir sobtadament quan no vols morir.

En Ramon del pont

En Ramon del pont

En Ramon va entrar corrents a la cuina, on el seu avi prenia amb tranquil•litat un cigaló a mitja tarda, aprofitant el sol que encara entrava pel finestró. Llarg i esprimatxat, com era, que se li marcaven tots els ossos del cos, amb el cabell negre ben arrissat, arribava amb la cara envermellida de l’esforç i gairebé sense alè.
- Avi, avi!! Qui era en Ramon del pont?
- Bona tarda Ramonet, què són aquestes presses? Vine a fer-me un petó, abans de res.
- Perdona, avi – encara bufant, en Ramon va fer un petó al seu avi, i va insistir en la pregunta – Saps qui era en Ramon del pont?
- I tu com ho saps que hi havia una persona a qui deien així?
- Es que des de fa uns dies, a escola, de vegades em trobo que els meus amics callen quan jo arribo, com si no volguessin que sabés de què parlen. I avui he sentit que parlaven d'en Ramon del pont perquè no m'han vist, que sinó... Tu saps qui era? El vas conèixer?
- Vols que t'expliqui una història, Ramonet? Però una història real, que va passar fa molt de temps, quan jo era jove. Aquí mateix, com aquell que diu al costat de casa.
- Oh i tant, avi!!
- Però m'has de prometre que mai, em sents bé?, mai, ho explicaràs a ningú.
- T'ho prometo, avi. Mai ho diré a ningú.
- Perfecte, Ramonet. Així, escolta'm bé.
"Quan jo era jove, devia tenir uns 20 anys, hi havia a Vic una família amb dos fills. Un de 22 anys, en Ramon, i l'altre de 20, en Ricard"
- Es deia igual que tu, avi!!
- Sí, es deia com jo. Però deixa'm continuar Ramonet.
- Perdona avi.
"Com et deia, tenien dos fills. El pare tenia un comerç que li rotllava molt bé. En Ramon era més aviat baixet, amb el cabell molt negre i arrissat, força barbat. En aquella època, els fills començaven a treballar molt joves al negoci familiar, o sigui que ja feia uns sis anys que en Ramon hi anava cada dia. Però per més voluntat que hi posava, no semblava feta per ell aquella feina. Es passava més temps rumiant com podia fer per ajudar la gent que després de la guerra havien quedat a dues veles que cuidant el negoci.
El seu germà, en canvi, en Ricard, era un nano espavilat, llarguerut i ros com el seu pare, sempre duia un somriure als llavis. Tant a casa com al negoci del pare sempre tenia una paraula amable per tothom, i no se li escapava una coma del dia a dia de la feina. Fins i tot li agradava comentar amb el seu pare alguna cosa que podien fer perquè el negoci anés millor.
En un moment donat va haver-hi un enfrontament molt fort entre en Ramon i el seu pare. Durant un temps havia estat agafant alguns cèntims per poder ajudar a la gent del poble que anaven pitjor, si més no perquè poguessin tenir plat a taula en condicions com a mínim un cop al dia. Quan el pare es va adonar es va enrabiar moltíssim, fins al punt de fer-lo fora de casa i de la feina. Això si, li va fer un bon pessic com a herència dient-li que allò seria tot el que hi hauria per ell i el va desheretar.
En Ramon va obrir una botigueta amb una part dels diners i la resta la va donar a les associacions que es dedicaven a obres socials com Càritas, que s'havia constituït a Vic per aquella època. La seva vida no va ser fàcil. En una societat tan tancada i classista com la vigatana, un hereu rebutjat era un pària. El negoci no li va funcionar, ja que els que voldrien anar-hi no podien i qui podia no volia. Quan va haver de tancar la botiga tampoc va aconseguir cap feina estable i va acabar vagarejant pels carrers i camins del voltant de Vic, sempre amb una ampolla al sarró. Durant els mesos menys freds dormia sovint sota algun dels ponts del Meder. La resta de l'any buscava aixopluc a les pallisses o les corts en què els pagesos del voltant li deixaven quedar-se. Com veus, Ramonet, el fenomen dels sense sostre no és cosa de la societat actual.
Mentre en Ramon malvivia, en Ricard feia fortuna amb el seu negoci. Tot i no ser mala persona era molt avariciós i l’únic que li importava era acumular riqueses. Tenia unes relacions socials molt àmplies, a les que dedicava molt de temps, però no tenia cap amic. Mai va donar un cop de mà al seu germà, sempre pensava que ell s'ho havia buscat, que era el seu problema. Quan va morir en Ramon, ara fa quinze anys, tu encara havies de néixer. Llavors sí. Llavors va plorar la seva mort i la vida que va haver de viure. El plorava cada dia, però ja era massa tard."
Mentre deia això els ulls se li negaven. Sense que ho pogués evitar van rodolar-li unes llàgrimes, mentre mirava el seu net.
- Avi, que et passa? Què tens?

Fidelitat

Fidelitat

6:40.

S’obren les persianes del bar amb el seu característic so metàl•lic. Com cada dia, l’Albert entra i de seguida descarrega la compra a la cuina. En uns minuts arribarà l’Eli, desbordant d’energia i donant vida a tothom que es trobi al seu voltant. L'Albert no és així, ell és molt tranquil, pausat i reflexiu. Mai se li escapa una paraula que no hagi volgut dir en el precís moment en què la diu. Tot i això, és capaç de crear un ambient de confiança i camaraderia amb els seus clients que els fa fidels. L’Eli és qui aporta la simpatia que tot ho inunda.

Clac, clac, clac... Mira, ja arriba. Que guapa que ens ve avui. L’Eli és una noia joveneta. Deu tenir prop dels 25 anys. No massa alta, primeta i ben proporcionada, els cabells negres com el carbó, curts i desiguals, els seus ulls criden l’atenció pel seu verd intens que segons com li toca el llum són d’un blau profund, però, sobretot, pel seu somriure sempre a punt..

La clientela és gairebé sempre habitual, Un grupet de jubilats que vénen a fer el cafè i la partida de dòmino, i passen llargues estones xerrant d’això i d’allò. Una parella jove, la Maria i l’Albert, que cada dia passen pel bar al vespre a fer el got, tenen entre 24 i 27 anys, i semblen ben enamorats. En converses amb la resta de parroquians tots dos es mostren més aviat progressistes però sense una definició massa marcada, no compromesos.

Un grupet de joves estudiants, universitaris de primers cursos, entre 19 i 20 anys. Habitualment són 4, en Joan, l’Enric, en Carles i en Xevi, que acostumen a passar cada dia abans o després de classe. Fan una mica de xivarri, però no fins al punt de molestar, perquè sempre estan enriolats, tan es del que parlin. Un o dos cops a la setmana se’ls uneix en Nil. És llavors que els ànims s’exalten una mica més, quan entren en debats polítics i d’actualitat social. En Nil ha tingut una vida complicada.

Dues amigues de mitjana edat, la Xell i l’Anna, que no fallen cap dijous. Es coneixen de tota la vida, i sempre han tingut molt bona amistat. Totes dues casades i amb fills, treballen a l’administració. En Robert, el fill petit de l’Anna, de 8 anys, té un càncer. Tot just ara han començat el tractament i no els han donat massa esperances.

Dos yuppies que de vegades venen amb diverses companyies. Destil•len pedanteria, actuen sempre com si fossin els amos del món, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta en totes les circumstàncies. En realitat, a primer cop d’ull es veu la seva manca de seguretat, disfressada de manera permanent per la seva actitud. Quan han begut un parell de copes tota la façana cau i surten dues persones força tractables.

És curiós, en un moment o altre, tots els parroquians han parlat del mateix tema. En aquesta societat que ens toca viure, cada cop estem tots més controlats. Les televisions, navegadors, google, telèfons amb ubicació... tot està pensat per esprémer al màxim les nostres aficions, per vendre’ns més i més coses inútils, per saber que fem, quant guanyem, que votem.

Avui han coincidit tots per què estan preparant una petita festa per l’Albert a qui tots apreciem. És una persona en què pots confiar sempre, sap ser amic dels seus amics. Mai ens deixaria a l’estacada.

Mira!, aquests no els he vist mai, a veure qui seran. Van a parlar amb l’Albert, no els puc sentir, però ara miren cap a on jo sóc. Venen amb l’Albert cap a mi, que voldran?

- Aquesta és la càmera que vols canviar, Albert?

- Si, ja fa molt de temps que la tenim, i últimament està fallant. Tot plegat es queda bloquejada i no grava.

- Sí, ja se la veu una mica carrinclona. Ja veurà com la nova li donarà molt millors prestacions.

Com!! Què passa, Albert? No m’ho pots fer això. Després de tants anys no m’ho pots fer. Que no significo res per tu?

Clic.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 72, Any XXIV - IV època, Festa Major 2015

La cavalcada

La cavalcada

‹‹Mmmm... Sempre m’ha agradat romancejar al llit quan em desperto al matí. Penso que és un dels petits plaers quotidians que ens fan la vida una mica mes suportable. Parar el despertador i ser conscient que encara disposes de 5 minuts per no fer res... Quan et trobes en aquell punt en què has de decidir si obres els ulls a la claror que s’escola per les escletxes de la persiana i traça línies de fuga a la paret o els mantens tancats, allunyat del mon. ››

‹‹Oooh, quin mal de cap! ...Vaja clau que porto al cap... Però m’ho vaig passar prou bé, ahir. Una mica de música, gent, cervesa... M’estic fent gran, cada dia està més clar. Quatre cervesetes i gairebé no recordo ni com vaig arribar a casa. Bé, de mica en mica. Ah! ah! ah! ... tan fotut estic que no puc ni obrir els ulls! A veure si les lleganyes me’ls han ben enganxat! Va noi, que és per avui!››

‹‹No puc! Em pesen les parplles. Ufff. Quin pes. És com si tingués esparadrap als ulls... no puc. No puc! Va, vaaa! Amunt! ....ufff, no hi ha manera! És com si estiguessin cosides. No sé què passa! No puc!...››

‹‹M’estic posant nerviós, molt nerviós. A veure Joan, tranquil. Respira fondo. Tot està bé, pots pensar, els ulls be funcionen, percebo la claror. No passa res. És un somni i prou... Relaxa’t, relaxa’t...››

‹‹No! no puc obrir els ulls! No puc! No és cap somni. No els puc obrir! Ajuda! Necessito ajuda si us plau! Deixa’m cridar algú... Blanca?... La veu... no pot ser! No puc parlar! No puc ni obrir la boca! Què passa! Què m’està passant!  ››

Bum-bum, bum-bum, bum-bum.

‹‹Només sento els batecs del cor. Accelerats, tan accelerats que acabarà esclatant. Aquesta sensació... com de camisa de força. Em sento... com si estigues en un capoll de seda. Aïllat, sol, incapaç de res! Tinc fred...estic suant... No entenc res! Què m’ha passat! No em puc moure, no em respon el cos! Oh déu, què ha passat! Necessito ajuda! ››

‹‹Oooh! Aquesta pressió al cap, aquesta punxada, com si se’m recargolés el cervell... no és d’ahir. No pot ser. Aquest pes als ulls, al cos, com si estigues lligat... no pot ser d’ahir! Què ha passat! Necessito algú! ››

‹‹ Un accident!. Vaig tenir un accident. Em devien atropellar i sóc a l’hospital... Però no sento cap mal i estic ben conscient. No puc estar sedat! No podria pensar! Estic en coma! Ningú sap el que passa amb les persones que estan en coma. Ningú pot dir...››

-Joan, Joan... desperta. Desperta! Que ja són les quatre i hem de portar els nens a la cavalcada.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 70, Any XXIII - època IV, Nadal 2014

Poemes

Els sons del silenci

presents al meu voltant,

guardant el temps reclòs

al cau del pensament.

L’aire que xiula,

impacient,

que brama nerviós

a l’espera d’un cos que no mor,

xiuxiueja acuradament

vigilant el son d’un nadó,

mantenint, amb quietud,

el dol de la mort.

Ocells que piulen,

converses inacabables

de pardals inquiets.

Cançons d’amor

llençades al vent impacient,

reclams d’amor, tafaneries.

Els sons del silenci

presents al meu voltant,

inabastable solitud

del pensament reclòs.

_______________________________________________________________

No s’escolten, no s’entenen,

tan sols se senten,

arribant al goig i al dolor.

Portant la passió i l’enyor

al núvol fugaç,

fonedís al blau intens.

Remor de cotxes circulant

per aquell camí que un dia

vaig trepitjar.

Brunzit constant,

com d’un rusc d’abelles

al sol brillant,

porta la por d’acompanyant.

Converses sentides, violades,

al pati posterior vessades,

acumulant paraules,

vides, dolors i passions.

Converses secretes de l’ocell

que canta a l’aire

que venta els arbres.

Converses intenses,

d’homes i dones,

a recer dels patis closos.

Pacient, el núvol segueix,

solitari, en el blau intens.

_______________________________________________________________

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 71, Any XXIV - IV època, Pasqua 2015

La noia del gorg

La noia del gorg

M’agradaria que escoltéssiu la història d’un meu amic, a veure si em podeu aclarir el què li va passar. Era un amic de la infància que, ja us ho avanço, el darrer cop que el vaig veure havia esdevingut un fantasma de si mateix. La tardor de 2007 va morir en circumstàncies que mai he aconseguit aclarir.

Amb en Josep ens coneixíem des de la llar d’infants. Les nostres vides van transcórrer en paral·lel al llarg de molts i molts anys; al col·legi fins a acabar primària, a l’Institut fins a arribar a la selectivitat, les classes d’anglès, el futbol, fins i tot vàrem escollir la mateixa carrera. I, per descomptat, érem companys de gresca fins a punts insospitats.

Llavors, per qüestions de feina ens vàrem distanciar una mica, sense arribar mai a perdre el contacte. Ell es va haver de traslladar a viure a Vic i jo a Lisboa, però via Facebook ens parlàvem gairebé cada dia i ens veiem algun cap de setmana. Passat un temps, vaig tornar a Barcelona i una de les primeres coses que vaig fer va ser quedar amb ell el primer dissabte de maig.

Aquell dia gairebé ni el conec! Se’l veia demacrat, pàl·lid, amb unes ulleres que li enfonsaven els ulls a la més profunda foscor, mal afaitat i amb el vestir descuidat. Tenia una expressió desvalguda i uns tics nerviosos que no el deixaven parar quiet un instant.

Vaig fer el cor fort, perquè vaig pensar que igual en el darrer any havia contret alguna malaltia i no m’havia volgut dir res per no preocupar-me i vaig deixar passar uns minuts amb una conversa intranscendent, explicant-li alt per alt com m’havia anat tot i com era que tornava a Barcelona, a l’espera que ell em digués què li passava. Mai hauria imaginat el que em va explicar.

- Veuràs, Manel, Ja sé que t’ha sobtat el meu aspecte. No tinc càncer ni cap cosa semblant. El meu és un mal de l’esperit que ja no té solució. Sé que moriré d’això. Simplement m’apagaré, deixaré de ser.

Després de dir-me aquestes paraules, i mentre jo feia comentaris estúpids mirant de transmetre-li uns ànims que ni m’havia demanat ni semblava acceptar, ell va fer un glopet al seu cafè i va continuar.

- Segurament pensaràs que estic boig. És el que pensa tothom per aquí des que vaig explicar el que em passa als meus amics. Però ja no m’importa. Ho he d’explicar fins que algú m’entengui i, potser, posi remei encara que per mi ja sigui tard.

- Tot va començar ara fa un any, a mitjans de maig. Un matí vaig anar a la Riera Major, per damunt de Sant Sadurní, on hi ha algun gorg preciós que pel seu difícil accés acostuma a ser solitari. Amb l’única companyia del cant d’alguns ocells, la remor de l’aigua propera i un sol que s’intuïa darrere la boirina, em vaig anar acostant al meu destí. De sobte, vaig sentir la veu d’una noia cantant, cristal·lina com la mateixa aigua de la Riera. En aquell moment fins i tot els ocells van callar, no se sentia res més que aquella veu. A través de la fullaraca dels arbres que encara tenia al davant, vaig distingir la silueta d’una jove alta i espigada que semblava jugar dins de l’aigua. Quan em vaig acostar va emmudir, trasbalsada per la meva presencia.

- Qui ets? - em va preguntar - Fa gaire temps que ets aquí?

- Sóc en Josep - vaig dir-li - Sovint vinc a aquest gorg per primavera a gaudir de la tranquil·litat que s’hi respira. I tu, com et dius?

- Jo també vinc molt sovint aquí. M’agrada l’aigua. Sobretot, les nits de lluna plena m’agrada voltar per les fonts i els gorgs de la comarca, cantar acompanyada de la remor de l’aigua. És estrany que mai no ens hàgim trobat.

- Si, és estrany - vaig dir-li, mentre em girava per deixar sobre les roques la bossa amb les meves coses. Havia quedat encisat per aquella noia que, per cert, encara no m’havia dit el seu nom. Quan em vaig tombar de nou ja no hi era. Des de llavors que no visc. L’únic que faig és buscar-la. He preguntat a tothom pels pobles del voltant si la coneixien. Ningú en sap res, ningú l’ha vist mai ni n’ha sentit a parlar. Ningú. Ho pots creure? I jo no puc treure-me-la del cap, no em deixa viure, és com una obsessió; no dormo, no menjo, no em puc concentrar a la feina... fins a tal punt que al final em van despatxar. L’únic interès que tinc és trobar-la.

Amb aquestes paraules i sense ni tan sols acomiadar-se, en Josep es va aixecar i va marxar. El dissabte següent vaig tornar per veure com es trobava. Volia mirar que vingués uns dies amb mi a Barcelona aprofitant que hi havia força esdeveniments interessants previstos per als pròxims dies. Com que no el vaig trobar a casa, vaig demanar per ell als bars més habituals. Finalment, en un d’ells em van dir que feia uns dies l’havien trobat ofegat a un gorg de la Riera Major, per allà Sant Sadurní.

Corprès, vaig demanar com havia anat tot, i la resposta encara ara em té desconcertat.

- Oh, va ser ben estrany, tot plegat - em van dir - Va venir una noia i ens va dir que havia trobat el seu cos a l’aigua, però que ella no el podia treure. Tot i que no la coneixia ningú, la seva història ens va semblar tan real que el batlle s’hi va acostar amb un parell de veïns i, efectivament, el van trobar. Un cop traslladat el cos cap aquí, a l’hora de fer diligències i voler parlar amb la noia no va haver forma de trobar-la

Ningú no l’ha tornat a veure mai més. Per més que he anat preguntant per tot arreu, la resposta sempre ha estat la mateixa. És com si no hagués existit mai

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 76, Any XXV - IV època, Nadal 2016

El pare

El Pare

Amb un peu empeny els sacs de pel•lets. L’edat ja no li permet fer grans esforços. Amb quatre sacs que porti a l’esquena ja queda sense esma. I es que, després de tants anys de treball rutinari a la fàbrica, després de tantes i tantes tertúlies al bar, després de tants diumenges de dinar familiar, discutint sempre aferrissadament de qualsevol cosa, tant de futbol com de política o sobre la millor època per plantar els calçots, sense arribar mai a cap acord ni donar el seu braç a torçar, l’únic que li ha quedat és la seva capacitat per empènyer amb el peu els maleïts sacs de pel•lets rampa avall.

........................................

- Hola Maria. D’on vens a aquestes hores?

- Hola pare. Sóc la Marta. Vinc de la feina, ja ho saps. Com cada dia. Com et trobes avui? Què has fet, has anat a fer una passejada, amb aquest temps tan maco que ha fet avui?

- Com t’ha anat a la fàbrica Maria? Encara hi ha aquell pallús d’encarregat que no para d’empipar?

- Pare, carinyo, sóc la Marta, la teva filla. Estic al despatx d’en Pons, te’n recordes?

- Hmmm

Es fa un silenci dolorós a la sala. La Marta va cap a escalfar el sopar mentre truca a la Lluïsa per saber com a passat el dia el seu pare. No pot evitar que se li humitegin els ulls. Un altre dia igual que l’anterior.

........................................

- Marta, recordes que la setmana passada em vas explicar no sé què d’en Manel Puig?

- No hi caic, pare. Què era?

- Si, dona. Em vas dir que marxava sis mesos a fer de voluntari amb una ONG d’aquestes que estan a l’Àfrica... Doncs el fill d’en Ramon em deia avui que marxa aquest estiu a la Índia per estar amb una ONG que es cuida de l’educació de nens i nenes de poblets allunyats de les escoles.

- Pare, en Manel va marxar fa dos anys.

- Que dius, ara!! No pot ser, si recordo perfectament que en parlàvem fa molt poc.

- Cada dia tens menys memòria, pare.

........................................

- Va Marta, espavila, que si no quan arribem a bosc ja no quedaran bolets!

- Au, pare, no exageris. Que només son les set.

Amb la seva energia habitual, en Pere ja ho tenia tot preparat des de feia estona i, com sempre, no s’estava ni un instant quiet, rondinant amunt i avall pel pis mentre jo m’acabava d’arreglar «Ara sortint pares un moment al forn i ja em compraré quelcom per esmorzar -vaig dir-li jo- així anirem més ràpid»

Un cop a la carretera vàrem anar fent, xerrant i escoltant música, a un ritme lleuger com sempre li agradava conduir al pare. No hi havia gaire transit, encara.

- Cap a on vas, pare? No havíem quedat que anàvem a Sant Jaume?

- Vols dir? No m’enrecordo. És igual, per aquí també trobarem bolets.

........................................

El diagnòstic del Dr. Esquerdo va ser definitiu. Alzheimer. Em va caure el món a sobre. No podia ser! El pare no podia tenir Alzheimer!! Només s’estava fent gran. Hauria de demanar una segona opinió, segur que s’havia equivocat. Ja se sap la fama que té aquest hospital. Hauria de baixar a Barcelona...

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 73, Any XXV - IV època, Nadal 2015 

Violència gratuïta

Violència gratuïta

Sempre he  estat un home discret, com tants d’altres que passen desapercebuts per tothom tret d’ells mateixos, i encara. Amb una mica de sort, i sense saber ben bé el perquè, arribem a tenir una parella i, tanmateix, algun fill. Però fins i tot per ells podem passar desapercebuts. 

Els fets que ara miro d’entendre es van produir al bar on un 13 de juliol, com havia fet diàriament al llarg dels darrers 26 anys, vaig anar a prendre un cafè i un raig abans de tornar a la feina, a la qual no em queda més remei que dedicar 9 hores cada dia de la setmana, setmana rere setmana.

Aquell dia, a la meva taula, algú havia deixat un diari obert. Em va cridar l’atenció una fotografia fosca i imprecisa, d’aquestes que fan les càmeres de seguretat, a la qual es veien dues persones. El titular era expressiu: “VIOLÈNCIA GRATUÏTA”. Segons sembla una banda d’atracadors es presentava a petits locals per arreplegar el que poguessin, i per aconseguir-ho no dubtaven a estomacar de valent algun pobre desgraciat que era al lloc equivocat al moment equivocat.

A la barra, les converses tenien aquesta notícia com a tema central. Com sempre, jo m’havia limitat a demanar el meu cafè sense intervenir-hi. Però entre allò que sentia i el que vaig llegir, em vaig anar escalfant. Ja sé que no podia fer res, que res d’això era problema meu ni en tenia cap culpa, però aquestes situacions injustes, on qui rep ho fa precisament per ser un no ningú, sempre m’han posat nerviós. Tants anys de crisi, carregada sobre les nostres esquenes, fent-nos cada dia més pobres mentre els rics es feien cada dia més rics, havien trastocat tothom, impulsant-ne alguns a jugar-se anys de presó per arreplegar unes engrunes. Fins i tot els lladres eren pobres i desesperançats. Però aquells no em mereixien cap compassió.

Cap a 2/4 de 3 van entrar al bar 3 individus amb passamuntanyes que, al crit de “todos quietos, las manos sobre la mesa”, es van escampar pel local. No vaig entendre què volien treure d’un bar de mala mort com aquell fins que vaig caure en la notícia del diari. Qui semblava el cap, en actitud fatxenda, va reclamar que tothom deixes els bitllets a la vista i, a l’amo, que buidés la caixa. I com que no ho fèiem tan de pressa com ell volia, li va fotre un clatellot a una clienta, fent-la caure a terra entre crits.

Les situacions inesperades en què ens veiem involucrats, sobretot si tenen una component violenta, comporten reaccions sovint descontrolades. Hi ha qui queda impossibilitat per a qualsevol reacció, hi ha qui esdevé el paradigma de l’histerisme, qui procura fer-se fonedís. També hi ha qui en un rampell s’enfronta a la pitjor situació sense pensar en res.

Jo havia quedat glaçat a la meva cadira. No recordo gairebé res, només sorolls, sensacions... Recordo els crits de la gent, amagant-se sota les taules. Sento dolor al cap, a les costelles, a les cames. Ho visc com qui està llegint un llibre, com si res de tot allò tingues a veure amb mi.

No sé realment el què va passar, ni quant de temps fa de tot això. Per més que m’hi esforço no tinc cap record clar, només flaixos puntuals. Agafo retalls de converses alienes, paraules l’atzar que no són per a mi. Sento paraules com ara coma induït, seqüeles permanents... paraules i més paraules.

Desperto en un somni.

    Una claror enlluernadora 

               em manté en la ceguesa infinita.

             Set llunes plenes a la nit d’estiu

               perfilen ombres verdes sobre mi.

                 L’horror de Saturn devorant un fill.

Pulicat a la revista Vilatorta, Núm. 74, Any XXV - IV època, Pasqua 2016

L'ERA DEL CHIP

L'era del chip

Introducció

No, quan vaig decidir deixar la Ciutat no sabia realment el que em podia esperar. El teixit de relacions que fins llavors m’havien mantingut a la vida social i cultural va desaparèixer sobtadament el mateix dia en què, confidencialment, vaig explicar a un parell de coneguts els meus projectes. Ho havia d’haver previst.

Abandonar la Ciutat, amb la seva gran oferta social, cultural, comercial i lúdica, podia representar un gran trasbals per mi, però se’m presentava com l’única opció possible. Tots aquells racons i raconades que tantes vegades havia recorregut, passejant en solitari, i que em portaven a un món imaginari en el qual les persones es podien relacionar i crear vincles entre si, més enllà dels establerts pel nostre sistema, desapareixerien de la meva vida. Però de fet... per què els volia si tan sols creaven il·lusions.

Aquells carrerons humits i bruts que transmetien una sensació de permanent inseguretat i a la vegada d’acolliment, no eren si no un més dels paranys que la Ciutat havia creat al llarg dels anys per sotmetre les voluntats de tots nosaltres i controlar tot allò que fugis dels estàndards establerts. Tot allò que podia representar una desviació respecte de la Norma era considerat sospitós, una anomalia, i en conseqüència representava de manera immediata un primer estadi per l’aïllament social.

Cada dia més, els diversos equips electrònics s’anaven perfeccionant i el seu ús s’estenia a edats més joves. Sempre estaves connectat per un mitjà o un altre, i això era utilitzat per les grans corporacions, amb la connivència del Sistema del qual formaven part important, per saber sempre on érem, que fèiem, que preníem, llegíem, menjàvem...

Marginals, desposseïts, pensadors, escriptors... sempre havien estat considerats com elements a vigilar. Tolerats, si, però mai se’ls tenia en compte tret que postulessin el Sistema establert com l’única veritat. Representaven una amenaça clara per l’statu quo imperant amb les seves idees evolucionistes, sempre perseguint modificar el medi en què la Ciutat tan còmoda es trobava.

Avui, passats ja uns anys de la meva partida, cada dia és més habitual veure que el Sistema, que tan enraigat era a la Ciutat, s’ha començat a estendre amb èxit a les nostres contrades.

No passa dia que no vegis en qualsevol local públic un grup de joves, i no tan joves, que per tota conversa es mostren els respectius smatphones amb els que aquell té un joc, l’altre un vídeo penjat a la xarxa. D'aquí a quatre dies, amb la generalització de les tablets això, sens dubte, anirà a pitjor.

Diuen que les relacions establertes a través d’aquests mitjans electrònics són perfectament assimilables a les que tradicionalment es mantenien. Com pensar que un lleu somriure, que perceps sense adonar-te, d’una persona estimada és el mateix que unes emoticones de color grog ¡Que l’escalfor que et recorre el cos quan tens un lleu contacte amb la pell freda del teu amant, sortint del mar, és el mateix que una fotografia feta amb el mòbil ¡

Aquestes hipòtesis no fan sinó mantenir i incrementar el domini que aquests mitjans tenen sobre nosaltres, crear necessitats tecnològiques noves a les persones i, en un cercle perfecte, aprofundir en el domini que mitjançant aquestes tecnologies tenen sobre nosaltres.

S’havia de fer quelcom i s’havia de fer aviat.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm 69, Any XXIII . IV època, Festa Major 2014

PER QUÈ NO ESCRIURE UNA MICA?

Una de les característiques que diferencia l’ésser humà de la resta del món animal, vegetal o mineral, és la seva capacitat de deixar senyals per passar a la posteritat que puguin ser compreses per la resta de components del mateix gènere i, segurament, interpretades en el futur pels nostres hereus.

Així doncs, l’escriptura, que fins fa molt poc temps va ser el mitjà que es va utilitzar per deixar aquestes mostres de la nostra existència, i que cada dia més és desplaçada per l’arxiu en mitjans digitals de diverses menes, ha estat primordial al llarg dels segles per preservar el llegat cultural i evolutiu, de la nostra societat canviant.

Abans de l’expressió escrita, es va desenvolupar i perdurà al llarg dels anys la transmissió oral de les tradicions. I ja en aquells temps hi havia en tot el que era explicat de paraula un component de realitat i una part de ficció. En qualsevol mena d’expressió artística passada, actual i segurament futura, la realitat i la ficció són entrecreuades, voluntàriament o no, per les persones que consideren que tenen quelcom a dir a la resta de la societat que les envolta.

Tot això no és sinó la plasmació que l’ofici de trobador perdurà al llarg del temps, amb diferents formes i mitjans d’expressió, però amb una necessitat permanent d’explicar les circumstàncies de la vida del moment actual i, no ens enganyem, qualsevol expressió comunicativa, en qualsevol temps, passat, actual o futur, respon a la mateixa necessitat d’explicar-se a un mateix o als altres què passa i per què està passant.

Només per això, entenc que resulta d’importància primordial que aquesta tradició comunicativa perduri en el temps, independentment de la forma que cadascú triï per explicar les seves vivències, les seves opinions o la seva visió de l’ entorn en què viu.

En aquesta línia, m’agradaria encoratjar-vos amb aquestes ratlles a engegar un espai públic en el qual poder manifestar obertament, sense pors i vergonyes, sense manies, sense coaccions i sense traves de cap mena, les opinions, les vivències, els desitjos o les inquietuds, en definitiva qualsevol pensament que cadascú consideri que val la pena ser exposat a l’opinió pública, tal com es feia a l’àgora grega, centre de la cultura i el desenvolupament del pensament ja fa més de vint-i-vuit segles.

Adonem-nos tots plegats que, sense l’expressió escrita, sense la coherència que necessita un text que ha de ser interpretat, sense la claredat en l’explicació dels conceptes que volem transmetre, serà difícil que puguem llegar al futur un pensament coherent i il·lustratiu d’allò que és avui la nostra societat.

Qualsevol mitjà d’expressió és vàlid però, òbviament, en un mitjà com la publicació VILATORTA ens haurem de basar en l’expressió escrita.

* Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 68, Any XXIII - IV època, Pasqua 2014