23 d’abril, 2019

Ramon

En Ramon va sortir, com cada dia, a caminar una estona després de treballar. El seu recorregut feia molts anys que es repetia abans d’anar a sopar. Aquell divendres de febrer, encara amb el record del fred i la neu que havia trasbalsat la rutina diària dels vilatans la setmana anterior, uns minuts abans d’arribar al casal enrunat, ja de baixada cap al poble, en aquell revolt de dretes on hi ha un roure mort cobert per les heures fins al capdamunt, va rebre una de les més fortes impressions que hauria de patir mai.
Venia en Ramon pensant en l’enganxada que havia tingut amb en Juli, el que va ser ferrer del poble tota la seva vida, tan sols feia un parell de dies.
En Juli havia estat una persona digne de tots els retrets que se li feien. Era superb, es considerava per sobre de la resta de mortals i volia estar en possessió de la veritat sempre que es debatia qualsevol tema a la tertúlia, a l’hora del cafè. Tal era el seu tarannà, que en més d’una ocasió s’havia trobat que en arribar al bar la resta de tertulians li girava l’esquena, com si no el veiessin. En més d’una ocasió havia provocat baralles prou fortes per a generar-se enemistats d’aquelles que van couen per dins les persones, i s’havien creuat paraules gruixudes més enllà del raonable.
Com va passar l’últim cop que el va veure, en què reprenent tot solet una antiga discussió amb en Ramon, el va arribar a acusar de fer servir la seva feina per poder abusar de les seves clientes i difondre fotos pujades de to a internet. Vaja, que li va venir a dir que ell era un pederasta que s’aprofitava dels nens i nenes a la seva consulta. Aquell dia, en Ramon no s’hi va poder estar i va saltar de la cadira per abraonar-se sobre en Juli i clavar-li una bona cleca i, si no arriba a ser per la resta de companys, la cosa hauria acabat com el rosari de l’aurora.
Doncs aquell divendres, en Ramon es va trobar en Juli estès al mig del camí, amb el remat d’una escultura que ell havia fet per encàrrec i que es va acabar posant a una de les places del poble - una mena d’arpó coronat per la silueta d’un monstre marí- clavat al mig del pit i deixant-lo ben aferrat al terra humit. A primer cop d’ull ja va veure que era mort, però també que abans de morir havia patit una llarga estona. Algú li havia de voler molt de mal per fer una cosa així.
De seguida va caure en què, que ell sàpigues, des de la seva esbroncada d’uns dies abans, en Juli no havia tornat a aparèixer pel bar i no havia sentit res mes d’ell, i es va espantar. Tot i ser una persona llegida i pragmàtica, no va poder evitar de pensar que algú el podria relacionar amb la mort d’en Juli. Tot i això el seu sentit de responsabilitat el va fer trucar de seguida al 112 perquè es fessin càrrec del tema.
Què se’n podia derivar de tot plegat?

Publicat a: Revista Vilatorta, núm. 83, Any XXVIII - IV època, Pasqua 2019

21 d’abril, 2019

Bosque en otoño

 

Bosque en otoño

 

A mediados de octubre los bosques de roble y pino de la Comarca son sombríos, húmedos y fríos, tal y como debe ser en otoño. La tranquilidad, el sosiego y, por qué no, la ilusión (incluso la certeza) de que recibiré más de lo que aporte,  acompañan siempre los pasos que cada día me llevan por las sendas que humanos y animales hemos ido abriendo, entre árboles y matorrales, a lo largo del tiempo. El suelo húmedo de la madrugada hace que mi andar resulte silencioso, sin romper la armonía y serenidad que desprende el bosque.

Voy vagando sin rumbo establecido ni meta definida, atento a todo aquello que el entorno me pueda ofrecer. El brezo, el madroño, los bojes o los helechos, con sus diversas tonalidades de verde acogen mi deambular y, junto con los diversos cantos de verderones, mirlos o petirrojos, me ayudan a sentirme como un elemento más de la naturaleza que me rodea.

 

Bosque en otoño;

las rocas recubiertas

por musgo y líquenes

 

Siempre voy al bosque acompañado por mi bastón, mi navaja y una bolsa en el bolsillo. Sé que a lo largo de la mañana, en un momento u otro, me acercaré a algún rincón conocido para dar una ojeada, a ver si ya aparecen los primeros níscalos o las mocosas negras. Son algunos de los frutos que nos ofrece el entorno, sin más condición que el respeto mutuo, y siempre obtengo recompensa de estos paseos, sea en forma de setas, sea por la serenidad que transmite el entorno o por los colores y olores con que el otoño me acoge. Y ahí están…

 

Nubes de lluvia.

recorto cuatro níscalos

con la navaja





Presentat al 2on Concurs Internacional de Haibun "Albacete ciudad de la cuchillería"

Seleccionat per a la seva pùblicació

17 d’abril, 2019

el cel clar

el cel clar
tentineja el pollí
rere l'euga

el cielo claro
trastabilla el potrillo
tras la yegua

07 d’abril, 2019

matineja

matineja
fins i tot sense pluja
verdeja el bambú

amanece
incluso sin lluvia
verdea el bambú

05 d’abril, 2019

hivern sec

hivern sec
en mig del farratge
unes vèrtebres

invierno seco
en medio del forraje
algunas vértebras

03 d’abril, 2019

les mans fredes

les mans fredes
pètals de cirerer
en el vent

las manos frías
pétalos de cerezo
en el viento

02 d’abril, 2019

el cel serè

el cel serè
brunzit de borinots
al cirerer

cielo sereno
zumbido de abejorros
en el cerezo