24 de desembre, 2016

Fidelitat

Fidelitat

6:40.
S’obren les persianes del bar amb el seu característic so metàl•lic. Com cada dia, l’Albert entra i de seguida descarrega la compra a la cuina. En uns minuts arribarà l’Eli, desbordant d’energia i donant vida a tothom que es trobi al seu voltant. L'Albert no és així, ell és molt tranquil, pausat i reflexiu. Mai se li escapa una paraula que no hagi volgut dir en el precís moment en què la diu. Tot i això, és capaç de crear un ambient de confiança i camaraderia amb els seus clients que els fa fidels. L’Eli és qui aporta la simpatia que tot ho inunda.
Clac, clac, clac... Mira, ja arriba. Que guapa que ens ve avui. L’Eli és una noia joveneta. Deu tenir prop dels 25 anys. No massa alta, primeta i ben proporcionada, els cabells negres com el carbó, curts i desiguals, els seus ulls criden l’atenció pel seu verd intens que segons com li toca el llum són d’un blau profund, però, sobretot, pel seu somriure sempre a punt..
La clientela és gairebé sempre habitual, Un grupet de jubilats que vénen a fer el cafè i la partida de dòmino, i passen llargues estones xerrant d’això i d’allò. Una parella jove, la Maria i l’Albert, que cada dia passen pel bar al vespre a fer el got, tenen entre 24 i 27 anys, i semblen ben enamorats. En converses amb la resta de parroquians tots dos es mostren més aviat progressistes però sense una definició massa marcada, no compromesos.
Un grupet de joves estudiants, universitaris de primers cursos, entre 19 i 20 anys. Habitualment són 4, en Joan, l’Enric, en Carles i en Xevi, que acostumen a passar cada dia abans o després de classe. Fan una mica de xivarri, però no fins al punt de molestar, perquè sempre estan enriolats, tan es del que parlin. Un o dos cops a la setmana se’ls uneix en Nil. És llavors que els ànims s’exalten una mica més, quan entren en debats polítics i d’actualitat social. En Nil ha tingut una vida complicada.
Dues amigues de mitjana edat, la Xell i l’Anna, que no fallen cap dijous. Es coneixen de tota la vida, i sempre han tingut molt bona amistat. Totes dues casades i amb fills, treballen a l’administració. En Robert, el fill petit de l’Anna, de 8 anys, té un càncer. Tot just ara han començat el tractament i no els han donat massa esperances.
Dos yuppies que de vegades venen amb diverses companyies. Destil•len pedanteria, actuen sempre com si fossin els amos del món, com si estiguessin en possessió de la veritat absoluta en totes les circumstàncies. En realitat, a primer cop d’ull es veu la seva manca de seguretat, disfressada de manera permanent per la seva actitud. Quan han begut un parell de copes tota la façana cau i surten dues persones força tractables.
És curiós, en un moment o altre, tots els parroquians han parlat del mateix tema. En aquesta societat que ens toca viure, cada cop estem tots més controlats. Les televisions, navegadors, google, telèfons amb ubicació... tot està pensat per esprémer al màxim les nostres aficions, per vendre’ns més i més coses inútils, per saber que fem, quant guanyem, que votem.
Avui han coincidit tots per què estan preparant una petita festa per l’Albert a qui tots apreciem. És una persona en què pots confiar sempre, sap ser amic dels seus amics. Mai ens deixaria a l’estacada.
Mira!, aquests no els he vist mai, a veure qui seran. Van a parlar amb l’Albert, no els puc sentir, però ara miren cap a on jo sóc. Venen amb l’Albert cap a mi, que voldran?
- Aquesta és la càmera que vols canviar, Albert?
- Si, ja fa molt de temps que la tenim, i últimament està fallant. Tot plegat es queda bloquejada i no grava.
- Sí, ja se la veu una mica carrinclona. Ja veurà com la nova li donarà molt millors prestacions.
Com!! Què passa, Albert? No m’ho pots fer això. Després de tants anys no m’ho pots fer. Que no significo res per tu?

Clic.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 72, Any XXIV - IV època, Festa Major 2015

La cavalcada

La cavalcada

‹‹Mmmm... Sempre m’ha agradat romancejar al llit quan em desperto al matí. Penso que és un dels petits plaers quotidians que ens fan la vida una mica mes suportable. Parar el despertador i ser conscient que encara disposes de 5 minuts per no fer res... Quan et trobes en aquell punt en què has de decidir si obres els ulls a la claror que s’escola per les escletxes de la persiana i traça línies de fuga a la paret o els mantens tancats, allunyat del mon. ››
‹‹Oooh, quin mal de cap! ...Vaja clau que porto al cap... Però m’ho vaig passar prou bé, ahir. Una mica de música, gent, cervesa... M’estic fent gran, cada dia està més clar. Quatre cervesetes i gairebé no recordo ni com vaig arribar a casa. Bé, de mica en mica. Ah! ah! ah! ... tan fotut estic que no puc ni obrir els ulls! A veure si les lleganyes me’ls han ben enganxat! Va noi, que és per avui!››
‹‹No puc! Em pesen les parplles. Ufff. Quin pes. És com si tingués esparadrap als ulls... no puc. No puc! Va, vaaa! Amunt! ....ufff, no hi ha manera! És com si estiguessin cosides. No sé què passa! No puc!...››
‹‹M’estic posant nerviós, molt nerviós. A veure Joan, tranquil. Respira fondo. Tot està bé, pots pensar, els ulls be funcionen, percebo la claror. No passa res. És un somni i prou... Relaxa’t, relaxa’t...››
‹‹No! no puc obrir els ulls! No puc! No és cap somni. No els puc obrir! Ajuda! Necessito ajuda si us plau! Deixa’m cridar algú... Blanca?... La veu... no pot ser! No puc parlar! No puc ni obrir la boca! Què passa! Què m’està passant!  ››
Bum-bum, bum-bum, bum-bum.
‹‹Només sento els batecs del cor. Accelerats, tan accelerats que acabarà esclatant. Aquesta sensació... com de camisa de força. Em sento... com si estigues en un capoll de seda. Aïllat, sol, incapaç de res! Tinc fred...estic suant... No entenc res! Què m’ha passat! No em puc moure, no em respon el cos! Oh déu, què ha passat! Necessito ajuda! ››
‹‹Oooh! Aquesta pressió al cap, aquesta punxada, com si se’m recargolés el cervell... no és d’ahir. No pot ser. Aquest pes als ulls, al cos, com si estigues lligat... no pot ser d’ahir! Què ha passat! Necessito algú! ››
‹‹ Un accident!. Vaig tenir un accident. Em devien atropellar i sóc a l’hospital... Però no sento cap mal i estic ben conscient. No puc estar sedat! No podria pensar! Estic en coma! Ningú sap el que passa amb les persones que estan en coma. Ningú pot dir...››

-Joan, Joan... desperta. Desperta! Que ja són les quatre i hem de portar els nens a la cavalcada.

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 70, Any XXIII - època IV, Nadal 2014

Poemes

Els sons del silenci
presents al meu voltant,
guardant el temps reclòs
al cau del pensament.
L’aire que xiula,
impacient,
que brama nerviós
a l’espera d’un cos que no mor,
xiuxiueja acuradament
vigilant el son d’un nadó,
mantenint, amb quietud,
el dol de la mort.
Ocells que piulen,
converses inacabables
de pardals inquiets.
Cançons d’amor
llençades al vent impacient,
reclams d’amor, tafaneries.
Els sons del silenci
presents al meu voltant,
inabastable solitud
del pensament reclòs.

_______________________________________________________________



No s’escolten, no s’entenen,
tan sols se senten,
arribant al goig i al dolor.
Portant la passió i l’enyor
al núvol fugaç,
fonedís al blau intens.
Remor de cotxes circulant
per aquell camí que un dia
vaig trepitjar.
Brunzit constant,
com d’un rusc d’abelles
al sol brillant,
porta la por d’acompanyant.
Converses sentides, violades,
al pati posterior vessades,
acumulant paraules,
vides, dolors i passions.
Converses secretes de l’ocell
que canta a l’aire
que venta els arbres.
Converses intenses,
d’homes i dones,
a recer dels patis closos.
Pacient, el núvol segueix,
solitari, en el blau intens.

_______________________________________________________________

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 71, Any XXIV - IV època, Pasqua 2015

La noia del gorg

La noia del gorg

M’agradaria que escoltéssiu la història d’un meu amic, a veure si em podeu aclarir el què li va passar. Era un amic de la infància que, ja us ho avanço, el darrer cop que el vaig veure havia esdevingut un fantasma de si mateix. La tardor de 2007 va morir en circumstàncies que mai he aconseguit aclarir.
Amb en Josep ens coneixíem des de la llar d’infants. Les nostres vides van transcórrer en paral·lel al llarg de molts i molts anys; al col·legi fins a acabar primària, a l’Institut fins a arribar a la selectivitat, les classes d’anglès, el futbol, fins i tot vàrem escollir la mateixa carrera. I, per descomptat, érem companys de gresca fins a punts insospitats.
Llavors, per qüestions de feina ens vàrem distanciar una mica, sense arribar mai a perdre el contacte. Ell es va haver de traslladar a viure a Vic i jo a Lisboa, però via Facebook ens parlàvem gairebé cada dia i ens veiem algun cap de setmana. Passat un temps, vaig tornar a Barcelona i una de les primeres coses que vaig fer va ser quedar amb ell el primer dissabte de maig.
Aquell dia gairebé ni el conec! Se’l veia demacrat, pàl·lid, amb unes ulleres que li enfonsaven els ulls a la més profunda foscor, mal afaitat i amb el vestir descuidat. Tenia una expressió desvalguda i uns tics nerviosos que no el deixaven parar quiet un instant.
Vaig fer el cor fort, perquè vaig pensar que igual en el darrer any havia contret alguna malaltia i no m’havia volgut dir res per no preocupar-me i vaig deixar passar uns minuts amb una conversa intranscendent, explicant-li alt per alt com m’havia anat tot i com era que tornava a Barcelona, a l’espera que ell em digués què li passava. Mai hauria imaginat el que em va explicar.
- Veuràs, Manel, Ja sé que t’ha sobtat el meu aspecte. No tinc càncer ni cap cosa semblant. El meu és un mal de l’esperit que ja no té solució. Sé que moriré d’això. Simplement m’apagaré, deixaré de ser.
Després de dir-me aquestes paraules, i mentre jo feia comentaris estúpids mirant de transmetre-li uns ànims que ni m’havia demanat ni semblava acceptar, ell va fer un glopet al seu cafè i va continuar.
- Segurament pensaràs que estic boig. És el que pensa tothom per aquí des que vaig explicar el que em passa als meus amics. Però ja no m’importa. Ho he d’explicar fins que algú m’entengui i, potser, posi remei encara que per mi ja sigui tard.
- Tot va començar ara fa un any, a mitjans de maig. Un matí vaig anar a la Riera Major, per damunt de Sant Sadurní, on hi ha algun gorg preciós que pel seu difícil accés acostuma a ser solitari. Amb l’única companyia del cant d’alguns ocells, la remor de l’aigua propera i un sol que s’intuïa darrere la boirina, em vaig anar acostant al meu destí. De sobte, vaig sentir la veu d’una noia cantant, cristal·lina com la mateixa aigua de la Riera. En aquell moment fins i tot els ocells van callar, no se sentia res més que aquella veu. A través de la fullaraca dels arbres que encara tenia al davant, vaig distingir la silueta d’una jove alta i espigada que semblava jugar dins de l’aigua. Quan em vaig acostar va emmudir, trasbalsada per la meva presencia.
- Qui ets? - em va preguntar - Fa gaire temps que ets aquí?
- Sóc en Josep - vaig dir-li - Sovint vinc a aquest gorg per primavera a gaudir de la tranquil·litat que s’hi respira. I tu, com et dius?
- Jo també vinc molt sovint aquí. M’agrada l’aigua. Sobretot, les nits de lluna plena m’agrada voltar per les fonts i els gorgs de la comarca, cantar acompanyada de la remor de l’aigua. És estrany que mai no ens hàgim trobat.
- Si, és estrany - vaig dir-li, mentre em girava per deixar sobre les roques la bossa amb les meves coses. Havia quedat encisat per aquella noia que, per cert, encara no m’havia dit el seu nom. Quan em vaig tombar de nou ja no hi era. Des de llavors que no visc. L’únic que faig és buscar-la. He preguntat a tothom pels pobles del voltant si la coneixien. Ningú en sap res, ningú l’ha vist mai ni n’ha sentit a parlar. Ningú. Ho pots creure? I jo no puc treure-me-la del cap, no em deixa viure, és com una obsessió; no dormo, no menjo, no em puc concentrar a la feina... fins a tal punt que al final em van despatxar. L’únic interès que tinc és trobar-la.
Amb aquestes paraules i sense ni tan sols acomiadar-se, en Josep es va aixecar i va marxar. El dissabte següent vaig tornar per veure com es trobava. Volia mirar que vingués uns dies amb mi a Barcelona aprofitant que hi havia força esdeveniments interessants previstos per als pròxims dies. Com que no el vaig trobar a casa, vaig demanar per ell als bars més habituals. Finalment, en un d’ells em van dir que feia uns dies l’havien trobat ofegat a un gorg de la Riera Major, per allà Sant Sadurní.
Corprès, vaig demanar com havia anat tot, i la resposta encara ara em té desconcertat.
- Oh, va ser ben estrany, tot plegat - em van dir - Va venir una noia i ens va dir que havia trobat el seu cos a l’aigua, però que ella no el podia treure. Tot i que no la coneixia ningú, la seva història ens va semblar tan real que el batlle s’hi va acostar amb un parell de veïns i, efectivament, el van trobar. Un cop traslladat el cos cap aquí, a l’hora de fer diligències i voler parlar amb la noia no va haver forma de trobar-la

Ningú no l’ha tornat a veure mai més. Per més que he anat preguntant per tot arreu, la resposta sempre ha estat la mateixa. És com si no hagués existit mai

Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 76, Any XXV - IV època, Nadal 2016

01 de maig, 2016

El pare

El Pare


Amb un peu empeny els sacs de pel•lets. L’edat ja no li permet fer grans esforços. Amb quatre sacs que porti a l’esquena ja queda sense esma. I es que, després de tants anys de treball rutinari a la fàbrica, després de tantes i tantes tertúlies al bar, després de tants diumenges de dinar familiar, discutint sempre aferrissadament de qualsevol cosa, tant de futbol com de política o sobre la millor època per plantar els calçots, sense arribar mai a cap acord ni donar el seu braç a torçar, l’únic que li ha quedat és la seva capacitat per empènyer amb el peu els maleïts sacs de pel•lets rampa avall.
........................................

- Hola Maria. D’on vens a aquestes hores?

- Hola pare. Sóc la Marta. Vinc de la feina, ja ho saps. Com cada dia. Com et trobes avui? Què has fet, has anat a fer una passejada, amb aquest temps tan maco que ha fet avui?

- Com t’ha anat a la fàbrica Maria? Encara hi ha aquell pallús d’encarregat que no para d’empipar?

- Pare, carinyo, sóc la Marta, la teva filla. Estic al despatx d’en Pons, te’n recordes?

- Hmmm

Es fa un silenci dolorós a la sala. La Marta va cap a escalfar el sopar mentre truca a la Lluïsa per saber com a passat el dia el seu pare. No pot evitar que se li humitegin els ulls. Un altre dia igual que l’anterior.
........................................

- Marta, recordes que la setmana passada em vas explicar no sé què d’en Manel Puig?

- No hi caic, pare. Què era?

- Si, dona. Em vas dir que marxava sis mesos a fer de voluntari amb una ONG d’aquestes que estan a l’Àfrica... Doncs el fill d’en Ramon em deia avui que marxa aquest estiu a la Índia per estar amb una ONG que es cuida de l’educació de nens i nenes de poblets allunyats de les escoles.

- Pare, en Manel va marxar fa dos anys.

- Que dius, ara!! No pot ser, si recordo perfectament que en parlàvem fa molt poc.

- Cada dia tens menys memòria, pare.
........................................

- Va Marta, espavila, que si no quan arribem a bosc ja no quedaran bolets!

- Au, pare, no exageris. Que només son les set.

Amb la seva energia habitual, en Pere ja ho tenia tot preparat des de feia estona i, com sempre, no s’estava ni un instant quiet, rondinant amunt i avall pel pis mentre jo m’acabava d’arreglar «Ara sortint pares un moment al forn i ja em compraré quelcom per esmorzar -vaig dir-li jo- així anirem més ràpid»

Un cop a la carretera vàrem anar fent, xerrant i escoltant música, a un ritme lleuger com sempre li agradava conduir al pare. No hi havia gaire transit, encara.

- Cap a on vas, pare? No havíem quedat que anàvem a Sant Jaume?

- Vols dir? No m’enrecordo. És igual, per aquí també trobarem bolets.
........................................

El diagnòstic del Dr. Esquerdo va ser definitiu. Alzheimer. Em va caure el món a sobre. No podia ser! El pare no podia tenir Alzheimer!! Només s’estava fent gran. Hauria de demanar una segona opinió, segur que s’havia equivocat. Ja se sap la fama que té aquest hospital. Hauria de baixar a Barcelona...


Publicat a la revista Vilatorta, Núm. 73, Any XXV - IV època, Nadal 2015 

Violència gratuïta

Violència gratuïta

Sempre he  estat un home discret, com tants d’altres que passen desapercebuts per tothom tret d’ells mateixos, i encara. Amb una mica de sort, i sense saber ben bé el perquè, arribem a tenir una parella i, tanmateix, algun fill. Però fins i tot per ells podem passar desapercebuts. 

Els fets que ara miro d’entendre es van produir al bar on un 13 de juliol, com havia fet diàriament al llarg dels darrers 26 anys, vaig anar a prendre un cafè i un raig abans de tornar a la feina, a la qual no em queda més remei que dedicar 9 hores cada dia de la setmana, setmana rere setmana.

Aquell dia, a la meva taula, algú havia deixat un diari obert. Em va cridar l’atenció una fotografia fosca i imprecisa, d’aquestes que fan les càmeres de seguretat, a la qual es veien dues persones. El titular era expressiu: “VIOLÈNCIA GRATUÏTA”. Segons sembla una banda d’atracadors es presentava a petits locals per arreplegar el que poguessin, i per aconseguir-ho no dubtaven a estomacar de valent algun pobre desgraciat que era al lloc equivocat al moment equivocat.

A la barra, les converses tenien aquesta notícia com a tema central. Com sempre, jo m’havia limitat a demanar el meu cafè sense intervenir-hi. Però entre allò que sentia i el que vaig llegir, em vaig anar escalfant. Ja sé que no podia fer res, que res d’això era problema meu ni en tenia cap culpa, però aquestes situacions injustes, on qui rep ho fa precisament per ser un no ningú, sempre m’han posat nerviós. Tants anys de crisi, carregada sobre les nostres esquenes, fent-nos cada dia més pobres mentre els rics es feien cada dia més rics, havien trastocat tothom, impulsant-ne alguns a jugar-se anys de presó per arreplegar unes engrunes. Fins i tot els lladres eren pobres i desesperançats. Però aquells no em mereixien cap compassió.

Cap a 2/4 de 3 van entrar al bar 3 individus amb passamuntanyes que, al crit de “todos quietos, las manos sobre la mesa”, es van escampar pel local. No vaig entendre què volien treure d’un bar de mala mort com aquell fins que vaig caure en la notícia del diari. Qui semblava el cap, en actitud fatxenda, va reclamar que tothom deixes els bitllets a la vista i, a l’amo, que buidés la caixa. I com que no ho fèiem tan de pressa com ell volia, li va fotre un clatellot a una clienta, fent-la caure a terra entre crits.

Les situacions inesperades en què ens veiem involucrats, sobretot si tenen una component violenta, comporten reaccions sovint descontrolades. Hi ha qui queda impossibilitat per a qualsevol reacció, hi ha qui esdevé el paradigma de l’histerisme, qui procura fer-se fonedís. També hi ha qui en un rampell s’enfronta a la pitjor situació sense pensar en res.

Jo havia quedat glaçat a la meva cadira. No recordo gairebé res, només sorolls, sensacions... Recordo els crits de la gent, amagant-se sota les taules. Sento dolor al cap, a les costelles, a les cames. Ho visc com qui està llegint un llibre, com si res de tot allò tingues a veure amb mi.

No sé realment el què va passar, ni quant de temps fa de tot això. Per més que m’hi esforço no tinc cap record clar, només flaixos puntuals. Agafo retalls de converses alienes, paraules l’atzar que no són per a mi. Sento paraules com ara coma induït, seqüeles permanents... paraules i més paraules.

Desperto en un somni.

    Una claror enlluernadora 
               em manté en la ceguesa infinita.
             Set llunes plenes a la nit d’estiu
               perfilen ombres verdes sobre mi.
                 L’horror de Saturn devorant un fill.


Pulicat a la revista Vilatorta, Núm. 74, Any XXV - IV època, Pasqua 2016