09 d’octubre, 2017

Paula

Ja feia dies que, en els meus constants moments d'insomni, vagarejava mentalment sobre quina podria ser la millor manera de morir, sobtadament, per una persona que no, NO, vol morir.
La imaginació infantil, quan es manté viva al llarg dels anys resulta més prolífica que la de qualsevol escriptor de fantasia. Amb això tinc una gran sort i ho haig de reconèixer, a mi no m'ha abandonat mai. Ja de ben petit la meva principal font d'entreteniment era el somni de l'impossible, el somni de què era desitjable, des de convertir-me en un heroi (amb això diria que tothom ha somiat un moment o altre) fins a arribar a president de la Nació més poderosa del planeta.
La qüestió era que somiant fins i tot podia oblidar-me de les meves mancances, encara que fos només per uns instants. La pertinença a una família de l'alta burgesia catalana, escassa de recursos econòmics però sobrada de títols nobiliaris, sensació de pertinença a una classe superior i prepotència, havien restringit des de sempre l'àmbit de les meves amistats. Jo, l'Armand de ..., amb 13 anys, no em podia acostar a la canalla que s'ho passava d'allò més bé jugant al carrer, no podia cridar córrer, divertir-me...
Passat un temps, quan ja m'havia convertit en un més dels joves que ens creiem superiors, tot i haver de treballar com qualsevol altre, i un crèdit absurdament demanat i concedit em va permetre passejar per la Vila amb el meu flamant cotxe nou, em vaig retrobar amb la Paula, amb què de petit havia coincidit en algun acte pels infants per la Festa Major. Vàrem sortir alguns dies al llarg de la primavera i estiu d'aquell any per oblidar. Diguem que finalment va haver-hi un problema i no ens havíem vist més fins aquell migdia de fa una setmana, al restaurant.
Jo no havia tornat a pensar més en ella, i gairebé no la reconec, si no fos perquè m'ha saludat directament mentre em servia el dinar i llavors he recordat els seus llavis. Com els podia haver oblidat? Feia, 14, 15 anys que no ens havíem tornat a veure. En teníem 19. Va ser l'any que vaig estrenar el meu primer cotxe, un VW Golf GTI (de segona mà) de la sèrie II, de color vermell. Un cotxe magnífic, que encara conservo.
El que puc assegurar és que no he deixat de pensar-hi ni un segon des del moment que ja agafant el cotxe per marxar em va abordar a l'aparcament i em va demanar si podia acompanyar-la a casa, que tenia molta pressa. Com que aquella tarda no treballava, vaig dir-li de seguida que si i ens en vam anar. La Paula vivia en un barri allunyat del centre, de casetes unifamiliars aïllades que es veien força atrotinades. Quan vàrem arribar em va convidar a entrar. Volia ensenyar-me una "habitació del pànic", em va dir, que s'havia fet preparar per por a l'ambient que es vivia al barri. Per la mateixa raó, em va demanar que aparques el cotxe al seu garatge si volia trobar-lo sencer en sortint.
Un cop a dins, em va oferir un cafè i mentre el preparava em va deixar remenant dins l'espai que s'havia fet preparar. Era molt petit, la veritat. Res a veure amb la sala de comandaments d'aquella famosa pel•lícula de la Jodie Foster que havien estrenat feia poc. Si no fos per les petites dimensions, quasi hauria dit que es tractava d'una sala de música, de tan bé com semblaven aïllades les parets. Estava mirant de trobar la manera de tancar o obrir quan vaig sentir que la Paula s'acostava amb el cafè, em vaig girar i, de sobte, la porta es va tancar.
La Paula, a través d'un petit espiell practicat a la porta, em va dir que feia molts anys que m'anava seguint, fins que va trobar l'ocasió per atreure'm a casa seva. Però què l'espera havia finalitzat. L'únic que volia era que li fes una confessió per escrit de què havia passat aquell estiu. Per tal que pugues posar una denúncia. Ella no em volia fer cap mal, i vetllaria perquè no em faltes de res, però no em deixaria marxar fins no tingués un escrit que la satisfés prou.
Aquest és el tercer que preparo. Els altres dos me'ls va tornar perquè no deixaven prou clar que l'havia violada reiteradament aquell fatídic dia d'estiu. No sé si amb aquest en tindrà prou. No sé quan podré sortir ni què passarà llavors. Em pregunto quina serà la millor manera de morir sobtadament quan no vols morir.

17 de març, 2017

No hi ha raons

No hi ha raons
per pensar que un dia
sobrevisqui al meu destí.

No hi ha raons
per pensar que el reflex
del sol ponent, al vidres
d'aquell cotxe llunyà,
arribi algun dia al meu costat.

No hi ha raons
per pensar que el verd dels
camps, que comencen a néixer,
ompli un dia la meva ànima
de res que no siguin malsons.

No hi ha raons
per pensar que aquest camí
que ara trobo, un dia o un altre
em porti a un destí diferent
d'un camí sense sortida.

No hi ha raons
per pensar que un dia
sobrevisqui al meu destí.

21 de febrer, 2017

En Ramon del pont

En Ramon del pont

En Ramon va entrar corrents a la cuina, on el seu avi prenia amb tranquil•litat un cigaló a mitja tarda, aprofitant el sol que encara entrava pel finestró. Llarg i esprimatxat, com era, que se li marcaven tots els ossos del cos, amb el cabell negre ben arrissat, arribava amb la cara envermellida de l’esforç i gairebé sense alè.
- Avi, avi!! Qui era en Ramon del pont?
- Bona tarda Ramonet, què són aquestes presses? Vine a fer-me un petó, abans de res.
- Perdona, avi – encara bufant, en Ramon va fer un petó al seu avi, i va insistir en la pregunta – Saps qui era en Ramon del pont?
- I tu com ho saps que hi havia una persona a qui deien així?
- Es que des de fa uns dies, a escola, de vegades em trobo que els meus amics callen quan jo arribo, com si no volguessin que sabés de què parlen. I avui he sentit que parlaven d'en Ramon del pont perquè no m'han vist, que sinó... Tu saps qui era? El vas conèixer?
- Vols que t'expliqui una història, Ramonet? Però una història real, que va passar fa molt de temps, quan jo era jove. Aquí mateix, com aquell que diu al costat de casa.
- Oh i tant, avi!!
- Però m'has de prometre que mai, em sents bé?, mai, ho explicaràs a ningú.
- T'ho prometo, avi. Mai ho diré a ningú.
- Perfecte, Ramonet. Així, escolta'm bé.
"Quan jo era jove, devia tenir uns 20 anys, hi havia a Vic una família amb dos fills. Un de 22 anys, en Ramon, i l'altre de 20, en Ricard"
- Es deia igual que tu, avi!!
- Sí, es deia com jo. Però deixa'm continuar Ramonet.
- Perdona avi.
"Com et deia, tenien dos fills. El pare tenia un comerç que li rotllava molt bé. En Ramon era més aviat baixet, amb el cabell molt negre i arrissat, força barbat. En aquella època, els fills començaven a treballar molt joves al negoci familiar, o sigui que ja feia uns sis anys que en Ramon hi anava cada dia. Però per més voluntat que hi posava, no semblava feta per ell aquella feina. Es passava més temps rumiant com podia fer per ajudar la gent que després de la guerra havien quedat a dues veles que cuidant el negoci.
El seu germà, en canvi, en Ricard, era un nano espavilat, llarguerut i ros com el seu pare, sempre duia un somriure als llavis. Tant a casa com al negoci del pare sempre tenia una paraula amable per tothom, i no se li escapava una coma del dia a dia de la feina. Fins i tot li agradava comentar amb el seu pare alguna cosa que podien fer perquè el negoci anés millor.
En un moment donat va haver-hi un enfrontament molt fort entre en Ramon i el seu pare. Durant un temps havia estat agafant alguns cèntims per poder ajudar a la gent del poble que anaven pitjor, si més no perquè poguessin tenir plat a taula en condicions com a mínim un cop al dia. Quan el pare es va adonar es va enrabiar moltíssim, fins al punt de fer-lo fora de casa i de la feina. Això si, li va fer un bon pessic com a herència dient-li que allò seria tot el que hi hauria per ell i el va desheretar.
En Ramon va obrir una botigueta amb una part dels diners i la resta la va donar a les associacions que es dedicaven a obres socials com Càritas, que s'havia constituït a Vic per aquella època. La seva vida no va ser fàcil. En una societat tan tancada i classista com la vigatana, un hereu rebutjat era un pària. El negoci no li va funcionar, ja que els que voldrien anar-hi no podien i qui podia no volia. Quan va haver de tancar la botiga tampoc va aconseguir cap feina estable i va acabar vagarejant pels carrers i camins del voltant de Vic, sempre amb una ampolla al sarró. Durant els mesos menys freds dormia sovint sota algun dels ponts del Meder. La resta de l'any buscava aixopluc a les pallisses o les corts en què els pagesos del voltant li deixaven quedar-se. Com veus, Ramonet, el fenomen dels sense sostre no és cosa de la societat actual.
Mentre en Ramon malvivia, en Ricard feia fortuna amb el seu negoci. Tot i no ser mala persona era molt avariciós i l’únic que li importava era acumular riqueses. Tenia unes relacions socials molt àmplies, a les que dedicava molt de temps, però no tenia cap amic. Mai va donar un cop de mà al seu germà, sempre pensava que ell s'ho havia buscat, que era el seu problema. Quan va morir en Ramon, ara fa quinze anys, tu encara havies de néixer. Llavors sí. Llavors va plorar la seva mort i la vida que va haver de viure. El plorava cada dia, però ja era massa tard."
Mentre deia això els ulls se li negaven. Sense que ho pogués evitar van rodolar-li unes llàgrimes, mentre mirava el seu net.
- Avi, que et passa? Què tens?

20 de febrer, 2017

sota el pont


sota el pont
la brillantor del cel.
fred hivernal

bajo el puente
el resplandor del cielo.
frío invernal


14 de febrer, 2017

dematí fred

Dematí fred;
un reclam al bosc
toctoc totoc

Mañana fría;
un reclamo en el bosque
toctoc totoc

13 de febrer, 2017

Pluja d'agost

Pluja d'agost;
aroma de magnòlia
a cada gota

LLuvia de agosto;
aroma de magnolia
en cada gota



02 de febrer, 2017

matí de boira

Matí de boira;
fang glaçat al camí i
silenci al bosc

Mañana de niebla;
barro helado en el camino y
silencio en el bosque


28 de gener, 2017

fi de gener


Fi de gener;
en l'hort oblidat
la vida al mur

Final de enero;
en el huerto olvidado
vida en el muro