24 de desembre, 2010
Fumeja el terra, glaçat de matinada.
Esperits inquiets marxen,
fugint de l’empresonament,
aire enllà.
S’esvaeix el temps dels pesars,
s’oblida el neguit del demà i,
com el sol que transforma el fred
en núvols fonedissos,
la memòria del ritual
muda el pesar en il·lusions.
Som terra i aire,,
som aigua,
pot ser foc.
Avui som il·lusions
23 d’octubre, 2010
Subtil línia blanca que,
a la llunyania,
delimita l’espai.
Tènue carener blanc que
encercla el mon,
en la llunyania.
Viu la plana la seva essència.
Olor de terra molla,
camps llaurats humits de rosada.
Resplendeix un mar de soja,
en grocs llampants,
creix el blat amb verds profunds..
L’aire dibuixa onades,
orfes de platges on trencar
per deixar el seu vel blanc.
Onades que, xiuxiuejant,
amb el blat marcenc acaronen
el silenci de la nit.
Transcorre el temps, tardaner
Sol d'estiu cremant,
l’espiga madurant.
Mar daurat, que amb la teva remor
complaent el daurat camí d'estiu
arrengleres sota el sol
Temps de sega. rostoll punxant.
Què s’ha fet d'aquell mar?
Desolació.
Fred tardorenc, blanca pluja
la carena blanca dibuixant.
Cau un floc de neu.
08 de setembre, 2010
Absència
muda,
absència
ja no oïda
la
del silenci que lentament
es
deixa sentir.
Silenci respectuós,
silenci
generós que permet
gaudir
plenament d’aquells instants
que
el so pertorba.
Silenci
harmoniós, compassat,
musical,
que canta lloances
del
mon sorollós que l’envolta,
que
al temps acompanya.
Silenci
gelós que recela del mon,
del
tot, de l’infinit.
Que
lluita contra tot, contra tots,
que
disgrega, separa, colpeix.
Silenci
permissible, còmplice
de
jocs d’estiu o tardor,
de
nits de converses,
de
plors profunds.
Silenci
d’amors i desamors
silenci
gelatinós, que m’abraça,
m’estreny
i m’envolta,
m’afoga,
em fereix.
Silenci
profund i fosc
com
la gola del llop,
perillós
i captivador,
desafiant,
orgullós.
Silenci
d’adéus mai dits
d’oblits
conscients,
de
dies perduts i dies per perdre,
melangiós.
Quin
silenci és meu?
quin
teu, d’altres o de ningú?
Quin
silenci pertorba el murmuri
profund i silent que avui m'aclapara?
29 d’agost, 2010
Espais d'esglai,
foscors tèbies,
humors rogencs de tardors.
Vistes trenades
amb palmes inquietes.
Aires llunyans,
marcials,
diagonals.
Núvols sufocants,
grisos, creixents.
Plom en el blau,
gris en el blanc.
Espais d'esglai,
foscors tèbies,
sagnants.
Presons animades,
gàbies cisellades.
Plom en el blanc,
gris en el blau.
20 d’agost, 2010
El vol d’una
veu amagada
entre mig de
parets,
per carrerons
estrets, fonedissa,
saluda l’alba
assossegada.
Porta l’olor
del mar al call emblanquinat,
bressolada al
vespre per la marinada,
arrapada a
les parets cremades,
recorda les
hores passades.
Escalfor a la
pell arrelada,
brillants el
ulls pel sol d’estiu,
acaronats els
braços nus
per l’aire
impenitent.
Càlida veu
que gronxa
les branques
Pàl·lida veu,
que canta a
les barques.
Puja el to la
Tramuntana,
el Garbí
s’aplana,
baixa el sol
al carrer,
salabror a la
pell nua.
Veus de sorra
tamisada,
surant a les
dunes trencades.
Onatge cobert
per la lluna
que deixa
recorda a la memòria.
Veu
eixordadora de la nit,
sota el cel
blanc de lluna plena
fas sentir la
vida silenciosa,
fosca nit il·luminada.
08 d’agost, 2010
No
s’escolten, no s’entenen,
tan sols se
senten,
arribant al
goig i al dolor.
Portant la
passió i l’enyor
al núvol
fugaç,
fonedís al
blau intens.
Remor de
cotxes circulant
per aquell
camí que un dia
vaig
trepitjar.
Brunzit
constant,
com d’un rusc
d’abelles
al sol
brillant,
porta la por
d’acompanyant.
Converses
sentides, violades,
al pati
posterior vessades,
acumulant
paraules, vides, dolors i passions.
Converses
secretes de l’ocell
que canta a
l’aire que venta els arbres.
Plàtiques
intenses,
d’homes i
dones,
a recer dels
patis closos.
I, pacient,
el núvol segueix,
solitari en el blau.
Els sons del
silenci,
presents al
meu voltant,
guardant el
temps
reclòs al cau
del pensament.
L’aire que
xiula,
impacient,
que brama
nerviós
a l’espera
d’un cos que no mor.
Xiuxiueja
acuradament,
vigilant el
son del nadó,
mantenint,
amb quietud ,
el dol de la
mort.
Ocells que
piulen,
converses
inacabables,
reclams d’amor,
tafaneries
24 de juliol, 2010
04 de juliol, 2010
27 de juny, 2010
24 de juny, 2010
Tan sols un instant.
Un segon a la teva vida,
un despertar sobtat.
El teu perfil a l’horitzó a la vesprada.
La remor del mar, aquella nit d'estiu.
Un somni entre focs, per Sant Joan.
Un mussol a Sant Roc
mirant l’estel que cau.
Minva la vida, en silenci.
Tan sols un instant,
un somni inacabat,
el silenci per Sant Joan..
22 de maig, 2010
Miratge
Intemporal visió del desig.
Llunyania perpetua, inabastable.
Espero el teu retorn.
Persisteix el meu anhel de trobar-te,
de tenir-te al meu abast,
encara sabent que no puc tocar-te,
que no et puc abraçar.
Perdura en el temps el somni,
miratge fugaç, vida sense vida,
espera sense esperança
que em fas desitjar-te.
Vent càlid del meu desert,
no em deixes sentir
el silenci de la teva veu
15 de maig, 2010
La teva
presència
constant i
intangible,
omple la meva
vida.
La teva
imatge,
present i
impossible,
vesteix el
meu dia.
Obro els ulls
a la nit
i et trobo
rient,
incansable.
Atuït, espero
dormir
i al meu llit
el trobo,
inabastable.
Passejo
solitari els teus paratges
i les teves
passes, inaudibles,
m’acompanyen
en el viatge.
Escolto
cançons estimades,
llegeixo
paraules preuades
i son els
teus llavis que canten.
La teva
presència,
constant,
inabastable,
omple la meva vida
13 de maig, 2010
Julia
Llum de
l’alba, ennuvolada.
Incert esclat
de joia,
Miratge,
feble, que enamores.
Vius al meu
pensament,
al meu record
emboireges
No nata
esperança preuada,
alegria
breument viscuda.
El meu anhel t'enyora.
30 d’abril, 2010
Fugisser, el temps s’escola entre els meus dits.
Efímer, demana pas amb urgència.
Com l’aigua del riu,
com la sorra de la platja, allà on trenca l’onada,
el temps, fugisser, es fon.
Vola ràpid el pit-roig,
com el pensament rere el desig.
Vola el vent, que fugaç, empaita el temps.
La guilla s’esmuny al sotabosc,
guarda la camada al cau, i, com el temps,
es fon.
Fugisser, el temps s’escola entre els meus dits.
Efímer, demana pas amb urgència.
Com el fum del teu caliu,
com l’escalfor del teu foc, quan fas una abraçada,
el temps, fugisser, es fon.
El somni neix i creix,
l’albada envolta l’horitzó,
i el somni, fugaç, s’esvaeix.
24 d’abril, 2010
Viu la paraula encerclada de pors,
en una vall fosca, insondable.
Neix amb el dia, perdura en el temps
com la rosa que reneix,
any rere any, d'un seu esqueix.
Viu la paraula contra el mon,
al desert de l’oblit.
Com la rosa que, per viure,
es nodreix del sol d'estiu
que tot ho crema.
Sent les paraules amb il•lusió,
amb afany d'entendre,
com si fos la darrera ocasió.
de viure, amb delit per gaudir
d'allò que algú vol compartir,
Pulcrament arrenglerades,
ens fan somiar, revelen mons llunyans,
sentiments eterns, remors,
éssers propers o estranys,
vides alienes i enyors.
Amb passió o tendresa,
sent les paraules del altres
com les teves pròpies.
Amb passió o tendresa
rep històries d'altres mons
com si fossin teus.
Fes de la seva vida
les teves vides.
Viu i viu-les.
Vive la palabra rodeada de miedos,
en un valle oscuro, insondable.
Nace con el día, perdura en el tiempo
como la rosa que renace,
año tras año, del propio esqueje.
Vive la palabra contra el mundo,
en un desierto de olvido.
Como la rosa que, para vivir,
se nutre del sol de verano
que todo lo quema.
Siente las palabras con ilusión,
con afán de entender,
cómo si fuera la última ocasión.
de vivir, con deleite para disfrutar
de aquello que alguien quiere compartir,
Pulcrament alienadas,
nos hacen soñar, revelan mundos lejanos,
sentimientos eternos, rumores,
seres cercanos o extraños,
vidas ajenas y añoranzas.
Con pasión o ternura,
siente las palabras de otros
como las tuyas propias.
Con pasión o ternura
recibe historias de otros mundos
cómo si fueran tuyos.
Haz de su vida
tus vidas.
Vive y vívelas.
en una vall fosca, insondable.
Neix amb el dia, perdura en el temps
com la rosa que reneix,
any rere any, d'un seu esqueix.
Viu la paraula contra el mon,
al desert de l’oblit.
Com la rosa que, per viure,
es nodreix del sol d'estiu
que tot ho crema.
Sent les paraules amb il•lusió,
amb afany d'entendre,
com si fos la darrera ocasió.
de viure, amb delit per gaudir
d'allò que algú vol compartir,
Pulcrament arrenglerades,
ens fan somiar, revelen mons llunyans,
sentiments eterns, remors,
éssers propers o estranys,
vides alienes i enyors.
Amb passió o tendresa,
sent les paraules del altres
com les teves pròpies.
Amb passió o tendresa
rep històries d'altres mons
com si fossin teus.
Fes de la seva vida
les teves vides.
Viu i viu-les.
Vive la palabra rodeada de miedos,
en un valle oscuro, insondable.
Nace con el día, perdura en el tiempo
como la rosa que renace,
año tras año, del propio esqueje.
Vive la palabra contra el mundo,
en un desierto de olvido.
Como la rosa que, para vivir,
se nutre del sol de verano
que todo lo quema.
Siente las palabras con ilusión,
con afán de entender,
cómo si fuera la última ocasión.
de vivir, con deleite para disfrutar
de aquello que alguien quiere compartir,
Pulcrament alienadas,
nos hacen soñar, revelan mundos lejanos,
sentimientos eternos, rumores,
seres cercanos o extraños,
vidas ajenas y añoranzas.
Con pasión o ternura,
siente las palabras de otros
como las tuyas propias.
Con pasión o ternura
recibe historias de otros mundos
cómo si fueran tuyos.
Haz de su vida
tus vidas.
Vive y vívelas.
10 d’abril, 2010
Camins recòndits, que em porteu endavant.
Laberints d’ombres xinesques, que porteu color.
Horitzons llunyans que dibuixeu el destí.
Tot plegat ... somnis.
Carrerons estrets,
humitats i pols,
fam al mon.
Grans espectacles de llum i foc,
grans atraccions d’aigua i joc,
Miratges
Un dia l’horitzó s’esvaeix,
deixant tan sols humitat i pols.
un mon gris, com el temps.
Camins recòndits, que em porteu endavant.
Laberints d’ombres xinesques, que porteu color.
Horitzons llunyans que dibuixeu el destí.
Tot plegat ... somnis
31 de gener, 2010
Record
El record és un instant perdut,
un temps que es va escapolir,
que no vaig saber fer perdurar.
Un moment viscut i deixat anar.
Un sospir a la nit oblidat.
Un enyor permanent.
El record és el temps inexistent,
un passeig acabat,
un silenci estrepitós.
És el dia que va ser,
la paraula que no es va dir,
el sentiment que vas contenir.
El record és l’esperança de tenir
allò que no vas deixar anar.
De tornar a sentir allò que ja vas sentir.
El desig de tornar a començar,
de retrobar l’instant enyorat
de redreçar els errors del passat.
El record és voler veure
el que no vas saber mirar,
Un instant perdut,
el temps que es va escapolir,
un sospir a la nit oblidat.
30 de gener, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)