21 de febrer, 2022

fred a l'alba

fred a l'alba

sobre els cingles vermells...

la lluna de neu


frío al alba

sobre los riscos rojos...

la luna de nieve*


* https://www.ngenespanol.com/el-espacio/ ... rero-2022/


núvols de pluja

núvols de pluja

va per la carretera

un paó


nubes de lluvia

va por la carretera

un pavo real


13 de febrer, 2022

el sòl glaçat

el sòl glaçat

en les branques del roure

piulen pit-rojos


el suelo helado

en las ramas del roble

pían petirrojos

08 de febrer, 2022

vapor de gebre

vapor de gebre

entre els brots de la colza

unes cornelles


vapor de escarcha

entre brotes de colza

unas cornejas






Presentat als 18èns. Premis literaris Grau Miró (2022)

pati d'escola

pati d'escola

xerradissa de cotorres

en les palmeres


patio de escuela

parloteo de cotorras

en las palmeras

04 de febrer, 2022

gebrada als camps

gebrada als camps

en el sol del camí

uns quants pardals


campos escarchados

en el sol del camino

unos gorriones






Presentat al VIII Concurso literario de Haikus "Casa de muñecas" (2022)

01 de febrer, 2022

FEBRER 2022

 CAMÍ: LA MIRADA I LA PARAULA / CAMINO: LA MIRADA Y LA PALABRA (JOAN ANTÓN MENCOS)

FEBRERO 2022

Any Nou. En un moment complicat de la meva vida, surto a passejar en un matí gèlid. Tribulacions diverses, laborals i personals, omplen el meu cap d’imatges, tristors, dubtes, fins i tot somnis, tal vegada desitjos. No paro atenció a res d’allò que m’envolta. És el paisatge de sempre, els mateixos camps i boscos que he vist qualsevol altre hivern. De tant en tant un ocell, que ni conec ni m’interessa més enllà del fet d’admirar la facilitat amb què volen i s’allunyen, aliens al meu món. Però tornen. Els ocells tornen per aturar-se a les branques, per baixar als camps que, glaçats com estan, encara no broten, i picotejar el terra cercant aliment, per continuar fent la seva vida. Jo, per descomptat, no els importo més que com a possible perill.

quasi en silenci

el vol d’un passerell

d’un arbre a l’altre

Fa fred. Sento el cruixit de la terra glaçada sota els meus peus mentre vaig camí amunt. Ja fa una estona que ha sortit el sol, tanmateix amb la boirina no arriba a escalfar-me. Procuro de no trepitjar els bassals glaçats, fixant-me en les curioses formes que han quedat a la superfície. Em planyo a mi mateix, em sento maltractat, em… em… i així vaig arribant al darrer replec abans de tornar cap a casa, i…

sol entre branques

s’evapora el gebre

cap al migdia

-.-

Año Nuevo. En una época difícil de mi vida, salgo a pasear un rato en una mañana gélida. Tribulaciones diversas, personales y laborales, pueblan mi mente de imágenes, pesares, dudas… incluso sueños, quizás deseos. No estoy atento a lo que me rodea. Es el paisaje de siempre, los mismos campos y bosques de cualquier otro invierno, algún pájaro que ni conozco ni me interesa, más allá de admirar la facilidad con la que vuelan y se alejan, ajenos a mi mundo. Pero vuelven. Los pájaros vuelven para posarse en las ramas, vuelven para bajar al campo que, helado como está, aún no brota, y picotear la tierra buscando alimento, para continuar viviendo su vida. Yo, por supuesto, no les importo más que como posible peligro.

casi en silencio

el vuelo de un pardillo

de un árbol a otro

Hace frío. Siento el crujido de la tierra helada bajo mis pies mientras subo por el camino. Hace ya un rato que el sol ha salido, pero con la neblina no llega a calentarme. Evito los charcos helados, no sin fijarme en las curiosas formas que el agua ha ido dibujando en la superficie. Me compadezco de mí mismo, me siento maltratado, me… me… y así voy llegando al último recodo antes de volver a casa, y…

sol entre ramas

se evapora la escarcha

mediodía