- Mira’l, mira’l. Ja torna a venir aquest pesat. Es que no ens pot deixar tranquils mai? A classe fent-se el set ciències davant els “profes” per fer-nos quedar a tots malament i després vol que al pati fem com qui res. Què s’ha cregut el malparit aquest¡
- És veritat, no sé com encara no s’adona que no volem saber res d’ell.
- Fem-li alguna de bona, a veure si aprèn d’una vegada i ens deixa en pau.
- Això, això, fem-li una de bona
- Va, sí. Fem com si no el veiéssim. Que sàpiga que per nosaltres no existeix.
Van anar passant els dies i en Manel, que era un alumne destacat, molt treballador, bon estudiant, gairebé podria dir-se que brillant (si és que a 14 anys es pot ser brillant), de mica en mica es va anar apagant. Ell no va dir res a ningú a l’escola; ni a mi com a tutor del curs ni a cap altre professor, que jo sàpiga, però tots ho veiem que passava quelcom amb ell. Fins i tot es va fer algun comentari a la sala de professors mentre ells eren al pati.
Uns dies abans de les vacances de Setmana Santa en Manel va arribar a l’escola al matí ben esgarrinxat, brut de fang i amb la samarreta estripada. Li vàrem preguntar que li havia passat i ell ens digué que havia caigut per un marge de camí de casa. Però ens ho va dir mirant a terra. I nosaltres vàrem saber que no era cert i vam fer com qui no dóna importància, com si res no hagués passat.
Ahir, a la represa de les classes, ell no va venir. A mig matí, a l’hora del pati, el director ens va reunir a tots a la sala de professors i va informar que venint cap a l’escola en Manel s’havia llençat a la via des del pont.
Tots ho sabíem que passaria quelcom, més aviat que tard, i no vam fer res.
