La imaginació infantil, quan es manté viva al llarg dels anys resulta més prolífica que la de qualsevol escriptor de fantasia. Amb això tinc una gran sort i ho haig de reconèixer, a mi no m'ha abandonat mai. Ja de ben petit la meva principal font d'entreteniment era el somni de l'impossible, el somni de què era desitjable, des de convertir-me en un heroi (amb això diria que tothom ha somiat un moment o altre) fins a arribar a president de la Nació més poderosa del planeta.
La qüestió era que somiant fins i tot podia oblidar-me de les meves mancances, encara que fos només per uns instants. La pertinença a una família de l'alta burgesia catalana, escassa de recursos econòmics però sobrada de títols nobiliaris, sensació de pertinença a una classe superior i prepotència, havien restringit des de sempre l'àmbit de les meves amistats. Jo, l'Armand de ..., amb 13 anys, no em podia acostar a la canalla que s'ho passava d'allò més bé jugant al carrer, no podia cridar córrer, divertir-me...
Passat un temps, quan ja m'havia convertit en un més dels joves que ens creiem superiors, tot i haver de treballar com qualsevol altre, i un crèdit absurdament demanat i concedit em va permetre passejar per la Vila amb el meu flamant cotxe nou, em vaig retrobar amb la Paula, amb què de petit havia coincidit en algun acte pels infants per la Festa Major. Vàrem sortir alguns dies al llarg de la primavera i estiu d'aquell any per oblidar. Diguem que finalment va haver-hi un problema i no ens havíem vist més fins aquell migdia de fa una setmana, al restaurant.
Jo no havia tornat a pensar més en ella, i gairebé no la reconec, si no fos perquè m'ha saludat directament mentre em servia el dinar i llavors he recordat els seus llavis. Com els podia haver oblidat? Feia, 14, 15 anys que no ens havíem tornat a veure. En teníem 19. Va ser l'any que vaig estrenar el meu primer cotxe, un VW Golf GTI (de segona mà) de la sèrie II, de color vermell. Un cotxe magnífic, que encara conservo.
El que puc assegurar és que no he deixat de pensar-hi ni un segon des del moment que ja agafant el cotxe per marxar em va abordar a l'aparcament i em va demanar si podia acompanyar-la a casa, que tenia molta pressa. Com que aquella tarda no treballava, vaig dir-li de seguida que si i ens en vam anar. La Paula vivia en un barri allunyat del centre, de casetes unifamiliars aïllades que es veien força atrotinades. Quan vàrem arribar em va convidar a entrar. Volia ensenyar-me una "habitació del pànic", em va dir, que s'havia fet preparar per por a l'ambient que es vivia al barri. Per la mateixa raó, em va demanar que aparques el cotxe al seu garatge si volia trobar-lo sencer en sortint.
Un cop a dins, em va oferir un cafè i mentre el preparava em va deixar remenant dins l'espai que s'havia fet preparar. Era molt petit, la veritat. Res a veure amb la sala de comandaments d'aquella famosa pel•lícula de la Jodie Foster que havien estrenat feia poc. Si no fos per les petites dimensions, quasi hauria dit que es tractava d'una sala de música, de tan bé com semblaven aïllades les parets. Estava mirant de trobar la manera de tancar o obrir quan vaig sentir que la Paula s'acostava amb el cafè, em vaig girar i, de sobte, la porta es va tancar.
La Paula, a través d'un petit espiell practicat a la porta, em va dir que feia molts anys que m'anava seguint, fins que va trobar l'ocasió per atreure'm a casa seva. Però què l'espera havia finalitzat. L'únic que volia era que li fes una confessió per escrit de què havia passat aquell estiu. Per tal que pugues posar una denúncia. Ella no em volia fer cap mal, i vetllaria perquè no em faltes de res, però no em deixaria marxar fins no tingués un escrit que la satisfés prou.
Aquest és el tercer que preparo. Els altres dos me'ls va tornar perquè no deixaven prou clar que l'havia violada reiteradament aquell fatídic dia d'estiu. No sé si amb aquest en tindrà prou. No sé quan podré sortir ni què passarà llavors. Em pregunto quina serà la millor manera de morir sobtadament quan no vols morir.
