11 de desembre, 2021

Circ de Bacivers

 El dia s'ha aixecat emboirat i quan arribo al Pla de Beret, són les nou tocades, no millora. Dubto si continuar. Sento arribar un cotxe. Són agents rurals i m'acosto per demanar-los consell. Ells em tranquil•litzen, acaben de baixar i m'asseguren que en poca estona el sol s'haurà imposat. Segueixo el riu Malo per una pista ben marcada que em porta al corriol que he d'agafar.


Travessant el corrent per una passera de fusta molt sòlida, tiro muntanya amunt entre avets i roques. La remor de l'aigua és constant encara que no sempre tinc el riu a la vista, ja que el barranc és fondo. En algun moment sembla que es perdi la senda, però seguint la ruta més natural sempre acabo trobant fites deixades per altres excursionistes.


Amb un sol radiant arribo al primer estany de Bacivers, d'aigües fosques. Ara puc apreciar millor la grandiositat d'aquest espai. Al meu darrere he deixat l'extensió de prat d'alta muntanya més gran de la Vall d'Aran, un terreny en el qual et trobes contínuament grans ramats de vaques o cavalls en llibertat, i tot al meu voltant un impressionant amfiteatre de muntanyes s'eleven quatre o cinc-cents metres per sobre de mi. Em fa adonar de com som d'insignificants els humans.


Continuo la marxa fins a arribar als estanys de Rosario, una mica més amunt. Interconnectats entre si, el gran aboca les seves aigües blavíssimes gairebé a l'horitzó, ajuntant-les amb el blau del cel. No ho puc evitar i m'assec una estona, a mirar. Finalment, i fent drecera, vaig per agafar el corriol de tornada.


restes de neu

els xisclets d'un ocell

entre les roques


---------------------------------------------


El día se ha levantado con niebla y al llegar al Pla de Beret no ha mejorado. Dudo si continuar o no. Oigo llegar un coche, son agentes rurales y me acerco para pedirles consejo. Me tranquilizan, acaban de bajar y me aseguran que el sol no tardará en imponerse. Sigo el río Malo por una pista bien señalizada que me lleva hasta el sendero que debo coger.


Cruzo la corriente por una pasarela muy sólida de madera y tiro montaña arriba entre rocas y abetos. El rumor del agua es constante, aunque no siempre veo el río pues el barranco es profundo. En algún momento parece que se pierde el sendero, pero siguiendo la ruta más natural no tardo en encontrar un mojón dejado por otros excursionistas.


Con un sol radiante, llego al primer lago de Bacivers, de aguas oscuras. Ahora puedo apreciar mejor la grandiosidad de este espacio. Tras de mí he dejado el prado de alta montaña más grande del Valle de Arán, un terreno en el que continuamente encuentras manadas de vacas y caballos en libertad, y a mi alrededor un impresionante anfiteatro de montañas se elevan cuatrocientos o quinientos metros sobre mi posición. Pienso en cuán insignificantes somos los humanos.


Continuo la marcha hasta llegar a los estanques de Rosario, algo más arriba. Interconectados entre sí, el mayor de ellos vierte sus azulísimas aguas casi en el horizonte, juntándolas con el azul del cielo. Sin poderlo evitar me siento un rato, a mirar. Finalmente, atajando, voy a buscar el sendero de bajada.


restos de nieve

los chillidos de un pájaro

entre las rocas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Pots deixar el teu comentari aquí.