En somort,
lentament, tenaç,
el caliu manté el foc viu.

Crema les pells del mon.
Pausadament.

Corre el temps, sense treva
Vola el dia, cau la nit.

El caliu es manté,
colgat en el gris tebi de la cendra.
Esperant la ventada atiadora.

Ulls espurnejants que, expectants,
guaiten els núvols passar.

Esperances mai perdudes,
intensament viscudes, somiades.
Dolorosament aplaçades.

En somort viuen els somnis
fantasies trenades
amb un raig del sol de matinada.

Raig de sol que escalfa el cor,
reconforta l’ànima i reviu l’esperança.

En somort,
lentament, tenaç,
espero la ventada atiadora.

Espero aflamar fantasies
trenades per la lluna nova.

Així és com somio,
esperant un raig del sol de matinada,

Així és com espero
l’espurna del teus ulls,
la mirada clara de la lluna d'hivern.

Fumeja el terra, glaçat de matinada.
Esperits inquiets marxen,
fugint de l’empresonament,
aire enllà.
S’esvaeix el temps dels pesars,
s’oblida el neguit del demà i,
com el sol que transforma el fred
en núvols fonedissos,
la memòria del ritual
muda el pesar en il·lusions.
Som terra i aire,,
som aigua,
pot ser foc.
Avui som il·lusions

Subtil línia blanca que,
a la llunyania,
delimita l’espai.

Tènue carener blanc que
encercla el mon,
en la llunyania.

Viu la plana la seva essència.
Olor de terra molla,
camps llaurats humits de rosada.

Resplendeix un mar de soja,
en grocs llampants,
creix el blat amb verds profunds..

L’aire dibuixa  onades,
orfes de platges on trencar
per deixar el seu vel blanc.

Onades que, xiuxiuejant,
amb el blat marcenc acaronen
el silenci de la nit.

Transcorre el temps, tardaner
Sol d'estiu cremant,
l’espiga madurant.

Mar daurat, que amb la teva remor
complaent el daurat camí d'estiu
arrengleres sota el sol

Temps de sega. rostoll punxant.
Què s’ha fet  d'aquell mar?
Desolació.

Fred tardorenc, blanca pluja
la  carena blanca dibuixant.
Cau un floc de neu.

Absència muda,

absència ja no oïda

la del silenci que lentament

es deixa sentir.

Silenci  respectuós,

silenci generós que permet

gaudir plenament d’aquells instants

que el so pertorba.

Silenci harmoniós, compassat,

musical, que canta lloances

del mon sorollós que l’envolta,

que al temps acompanya.

Silenci gelós que recela del mon,

del tot, de l’infinit.

Que lluita contra tot, contra tots,

que disgrega, separa, colpeix.

Silenci permissible, còmplice

de jocs d’estiu o tardor,

de nits de converses,

de plors profunds.

Silenci d’amors i desamors

silenci gelatinós, que m’abraça,

m’estreny i m’envolta,

m’afoga, em fereix.

Silenci profund i fosc

com la gola del llop,

perillós i captivador,

desafiant, orgullós.

Silenci d’adéus mai dits

d’oblits conscients,

de dies perduts i dies per perdre,

melangiós.

Quin silenci és meu?

quin teu, d’altres o de ningú?

Quin silenci pertorba el murmuri

profund i silent que avui m'aclapara?

Espais d'esglai,
foscors tèbies,
humors rogencs de tardors.

Vistes trenades
amb palmes inquietes.
Aires llunyans,
marcials,
diagonals.

Núvols sufocants,
grisos, creixents.

Plom en el blau,
gris en el blanc.

Espais d'esglai,
foscors tèbies,
sagnants.

Presons animades,
gàbies cisellades.

Plom en el blanc,
gris en el blau.

El vol d’una veu amagada

entre mig de parets,

per carrerons estrets, fonedissa,

saluda l’alba assossegada.

Porta l’olor del mar al call emblanquinat,

bressolada al vespre per la marinada,

arrapada a les parets cremades,

recorda les hores passades.

Escalfor a la pell arrelada,

brillants el ulls pel sol d’estiu,

acaronats els braços nus

per l’aire impenitent.

Càlida veu

que gronxa les branques

Pàl·lida veu,

que canta a les barques.

Puja el to la Tramuntana,

el Garbí s’aplana,

baixa el sol al carrer,

salabror a la pell nua.

Veus de sorra tamisada,

surant a les dunes trencades.

Onatge cobert per la lluna

que deixa recorda a la memòria.

Veu eixordadora de la nit,

sota el cel blanc de lluna plena

fas sentir la vida silenciosa,

fosca nit il·luminada.

No s’escolten, no s’entenen,

tan sols se senten,

arribant al goig i al dolor.

Portant la passió i l’enyor

al núvol fugaç,

fonedís al blau intens.

Remor de cotxes circulant

per aquell camí que un dia

vaig trepitjar.

Brunzit constant,

com d’un rusc d’abelles

al sol brillant,

porta la por d’acompanyant.

Converses sentides, violades,

al pati posterior vessades,

acumulant paraules, vides, dolors i passions.

Converses secretes de l’ocell

que canta a l’aire que venta els arbres.

Plàtiques intenses,

d’homes i dones,

a recer dels patis closos.

I, pacient, el núvol segueix,

solitari en el blau.

Els sons del silenci,

presents al meu voltant,

guardant el temps

reclòs al cau del pensament.

L’aire que xiula,

impacient,

que brama nerviós

a l’espera d’un cos que no mor.

Xiuxiueja acuradament,

vigilant el son del nadó,

mantenint, amb quietud ,

el dol de la mort.

Ocells que piulen,

converses inacabables,

reclams d’amor,

tafaneries

Vaig esperar.

Vaig esperar somiant,
desitjant l’arribada d'un instant...

Fugaç, l’instant va marxar.

Retruny el cel desfermat.

Violència ennuvolada.

Un bram incontingut

que crida a la desesperança.

Cel grisenc que clames al vent.

Aigua i pedra lluitant,

omplint senders de traspàs

Recloent els monts

sota tendals estripats.

I al fons, rere el núvol trencadís,

neix la llum, acolorida.